El trilema de la ministra Meritxell Batet
Catedràtic de Dret ConstitucionalAssumeixo que el lector està familiaritzat amb el trilema de Rodrik, que expressa la impossibilitat de posar en pràctica una política que articuli alhora la globalització econòmica, la democràcia política i la sobirania nacional. Les tres opcions simultàniament són incompatibles i, en conseqüència, alguna de les tres ha de ser sacrificada. En la política, com passa a la vida en general, no es pot assolir tot alhora, tot i que sí de manera successiva, com va recordar la jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Ruth Ginsburg quan va ser entrevistada per la professora Ruth Rubio a l’Institut Europeu de Florència.
No menys impossible que el trilema de Rodrik és el trilema que va formular la ministra de Política Territorial i Funció Pública respecte a la reforma de la Constitució. Dissabte passat a Barcelona, en el seu primer acte institucional, Meritxell Batet va dir que la reforma és “urgent, viable i desitjable”. I les tres coses, alhora, no poden ser.
Que la reforma constitucional és desitjable és una opinió àmpliament compartida, segons els estudis d’opinió de què disposem. És possible que hi hagi també una notable coincidència respecte a la urgència de l’operació, tot i que sobre aquest punt no disposem d’estudis que ho certifiquin. I no són pocs els acadèmics de reconegut prestigi que consideren que és perfectament viable.
La impossibilitat del trilema rau a fer coincidir la urgència amb la viabilitat. En el que queda de legislatura, encara que s’arribi al límit del 2020, no és només que no es pugui aprovar una reforma de la Constitució, sinó que no es pot ni tan sols posar en marxa l’operació. Amb la composició actual del Congrés de Diputats, i més encara amb la del Senat -que té en el procés de reforma una posició molt més sòlida que la del procediment legislatiu ordinari-, és inimaginable que es comenci a parlar seriosament d’una reforma constitucional. I menys quan la situació a Catalunya està com està.
Sense capacitat d’impuls
Un govern amb 84 escons al Congrés no pot plantejar-se com a urgent la reforma de la Constitució. No només no la podrà tirar endavant, sinó que, si intenta impulsar-la, posarà en risc la viabilitat de qualsevol possibilitat de reforma en el futur. Tot i els retrets del PP, a l’executiu de Pedro Sánchez no li falta legitimitat, però tampoc disposa d’un mandat per activar els procediments de reforma de la Constitució. Sense una reducció molt considerable de la tensió a Catalunya, en què s’ha de comptar amb un component judicial fora del control de la política, i sense un mandat electoral clar, no hi ha possibilitat de reformar la carta magna per molt que es vulgui i per molt avançats que estiguin els estudis tècnics que poguessin servir de base a la redacció del projecte de llei i de la proposició de llei de reforma constitucional.
Amb sort, en la pròxima legislatura es podrà intentar posar en marxa la reforma de la Constitució, però no abans. Està bé que ja s’adverteixi que en el programa socialista figura com a prioritat la reforma, però un govern que es troba en les condicions en què a hores d’ara es troba el del PSOE ha de ser molt respectuós amb els ciutadans, en primer lloc, i amb la resta de partits, a continuació. I no ha de llançar missatges que són impossibles d’executar. Quan es diuen coses que no són possibles, es perd credibilitat. I això és l’últim que el president del govern es pot permetre.
