5/1: Tripartit

A hores d’ara, no crec que hi hagi un tripartit d’esquerres al govern de Catalunya després de les eleccions. I parlar-ne ara em sembla més brandar un espantall que fer una profecia. El PSOE no es pot permetre que el PSC investeixi un president explícitament independentista. I Esquerra deu recordar que li va tocar pagar la factura de l’últim experiment d’aquesta mena: va haver de jubilar anticipadament tota una generació de dirigents i de recomençar gairebé de zero amb cares i discurs nous. Només se m’acuden dues hipòtesis, per separat o sobretot combinades, que farien possible aquest tripartit d’esquerres. Una, que el PSC fos el partit més votat al Parlament de Catalunya. L’altra, que l’independentisme perdés la majoria efectiva en aquest Parlament, sigui per raons aritmètiques -perquè no suma prou- o sigui per raons polítiques -perquè alguna branca se’n despenja (i feina seva seria explicar per què)-. Certament, aquestes dues coses semblen ara mateix improbables. Però no impossibles. Caldria, perquè pogués ser, que els partits independentistes tinguessin un gran èxit simultani en allò que a hores d’ara sembla el seu principal esforç en la campanya electoral: desgastar-se mútuament (a favor del cansament, la decepció i l’abstenció).