Tristos i enfadats, així estem a Venècia
VenèciaEn qüestió de minuts, la previsió d’ acqua alta es fa cada cop més angoixant: dels 145 cm previstos de fa dies, finalment ha arribat als gairebé 190 cm d’ahir, amb el 80% de la ciutat coberta d’aigua. Cabrejats. A casa tinc un llibre del 1970 d’Indro Montanelli, Venezia: Caduta e salvezza. De què voleu que parli? Doncs de l’ acqua alta i dels problemes que provoca. Ho escrivia fa 50 anys i ja esmentava el canvi climàtic i el desgel. I Greta no existia!
La ràbia és que no s’ha fet res. No s’ha fet res amb tots els diners del món. Des de petit que tinc al cap la frase “Venècia s’enfonsa”, i vinga donacions d’arreu del món, sí, perquè qui no estima Venècia? No us podeu imaginar quants diners hem rebut per poder solucionar les coses. De moment hem gastat 6.000 milions per fer el dic aquell, el Mose (quin nom més original), que ningú sap si funcionarà. Ahir era de nit, tot fosc, les sirenes d’emergència, amb modulacions diferents per cada 10 cm de pujada, creaven una atmosfera semblant a la de Blade runner mentre la gent treballava a les plantes baixes per treure l’aigua amb bombes o amb cubells, o assegurant les barquetes perquè no anessin a la deriva. La gent de Venècia és maca, tothom s’ajuda, tothom es parla. La meva veïna universitària ha sortit amb tota la gent de Ca’ Foscari, on han creat un grup de neteja per col·laborar amb les persones més necessitades. Fins i tot els taxistes, i el meu amic Nane in primis, han instaurat un servei gratuït.
Però la sensació és aquesta: què ens esteu fent? Com heu gosat violar d’aquesta manera Venècia per fer-la enfadar tant, per tornar les seves menstruacions purificadores en un tsunami (cap referència catalana) rabiós? Els vaixells que transporten petroli, els creuers, els fondals deturpats han transformat la llacuna en una cosa més semblant al mar. Fa pocs anys ningú tenia por de la llacuna, era l’amiga on tothom gaudia. Ara ha canviat i és com si algú de la família es tornés boig. Me’n vaig a fer un Spritz. Vaffanculo.
