Troglodites de la plaça Colón
Farem bé de riure'ns dels més de dos mil energúmens que diumenge es van concentrar a la plaça Colón de Madrid per negar la pandèmia del covid-19, com qui nega el cop d'estat del 36 o l'existència d'una dictadura franquista a Espanya. Es manifestaven perquè, segons ells, les mesures de seguretat per mirar de frenar el virus van contra les seves llibertats fonamentals. Són personatges grotescos, com tot el que ve de la ultradreta nacionalista espanyola, i el més xocant (de les moltes coses xocants que acumulen aquests personatges) és que pretenguin presentar-se com a defensors de la llibertat aquells que la detesten. És una paradoxa, tanmateix, a la qual estan abonats: moltes de les seves iniciatives –que cerquen fomentar l'odi o la fractura social– solen invocar debades el nom de la llibertat.
Dèiem que farem ben fet de burlar-nos d'aquest personal, perquè l'humor sempre és una bona resposta a la irracionalitat, i als partidaris d'aquesta ultradreta nacionalista els acostuma a molestar especialment. Però no n'hi ha prou de riure-se'n, perquè, a més de pintorescos, sobretot són perillosos. També va fer molt de riure, el febrer de 2019, una altra concentració de la mateixa corda també a la mateixa plaça Colón, i d'aquella foto en van sortir els actuals governs d'extrema dreta d'Andalusia, Madrid i Múrcia, així com el de l'Ajuntament de Madrid. No és poca cosa per a una imatge del que també en el seu moment ens van semblar quatre gats que feien el ridícul.
L'eficàcia de la ultradreta moltes vegades no es veu en un primer moment, sinó a mitjà termini, quan el seu missatge aconsegueix impregnar capes àmplies de la població. Són experts en l'efecte taca d'oli, i disposen d'amplificadors potents, en forma de mitjans de comunicació i partits polítics que es fan seves (d'una manera només en aparença una mica més endreçada) les consignes cridades en aquestes manifestacions que ens semblen tan còmiques. Dos d'aquests partits són el segon i el tercer en representació al Congrés de Diputats: un d'ells, el PP, és el partit de govern per antonomàsia a Espanya, i l'altre, Vox, ha arribat a obtenir representació a tots els Parlaments autonòmics, i és previsible que l'obtingui també al Parlament de Catalunya a les properes eleccions catalanes.
Dos mil troglodites cridant que el virus ja no mata certament fan riure. Però aquests dos mil individus s'han d'entendre com una mostra de la societat, o d'una part quantitativament important de la societat: hi havia, com sempre, nostàlgics del franquisme, però també s'hi veien elements més propers a certes suposades esquerres, com ara defensors dels discursos antivacunes, de les teories de la conspiració contra les farmacèutiques, etc. El que diuen i com ho diuen pot semblar risible, però acaben sent representatius de segments de vot gens menyspreables. Són com una salsa en què tots els ingredients són tòxics, però se serveixen lligats amb un element emulsionant, que és la bandera d'Espanya. I al darrere de la seva astracanada hi ha objectius polítics més que clars.
