Amb trucs publicitaris no es fa política

Algú s’enrecorda de l’acord entre Trump i l’empresa Carrier? Al desembre el president electe va anunciar, a so de bombo i platerets, que havia arribat a un acord amb l’empresa d’equips d’aire condicionat per retenir als Estats Units 1.100 llocs de treball que havien de traslladar-se a Mèxic. Un èxit que els mitjans de comunicació van celebrar durant dies. En realitat, però, el nombre de llocs de treball s’acostava més als 700, però ¿qui es preocupa de comptar? Com que cada dia es queden sense feina 75.000 treballadors nord-americans, ja no ve d’uns quants centenars.

Amb independència del que Trump aconseguís o no amb Carrier, el que de debò estava en joc era si prendria mesures per introduir uns canvis que produïssin uns efectes palpables en l’ocupació. De moment no n’ha pres cap; ni tan sols tenim un vague projecte d’una autèntica política d’ocupació. I sembla que les empreses i els inversors han decidit que l’acord amb Carrier era només un muntatge sense cap mena de substància i que, malgrat la seva retòrica proteccionista, a l’hora de la veritat Trump és només un tigre de paper. Després d’una breu pausa, les indústries tornen a traslladar-se a Mèxic i el peso mexicà, el valor del qual és un baròmetre de la política comercial nord-americana, ha recuperat gairebé totes les posicions que havia perdut després del novembre.

En altres paraules, les accions espectaculars que generen titulars no poden substituir les polítiques reals i coherents. En realitat, de vegades el que fan és malbaratar la credibilitat del govern. I això ens porta al bombardeig de Síria de la setmana passada.

Aquest atac va capgirar a l’acte la cobertura informativa de l’administració Trump. De sobte, els grans titulars sobre la fermesa del president i les imatges del llançament dels míssils Tomahawk van substituir les informacions sobre disfuncions i lluites internes.

Però, a part dels efectes mediàtics, ¿què s’ha aconseguit amb aquest bombardeig? Poques hores després de l’atac, els avions de combat sirians s’enlairaven des del mateix camp d’aviació i es reprenien els bombardejos sobre la ciutat objecte de l’atac químic que va provocar la intervenció de Trump. Sens dubte, les forces d’Al-Assad han patit baixes, però no hi ha cap motiu per creure que una acció puntual incidirà en l’evolució de la guerra civil siriana.

En el fons, si tot plegat s’acabés amb la intervenció de la setmana passada, el resultat final podria fins i tot reforçar el règim d’Al-Assad -mira, han plantat cara a una superpotència!- i debilitaria la credibilitat nord-americana. Per obtenir uns resultats sòlids a Síria, Trump s’hi hauria d’implicar ininterrompudament durant un període de temps. Per fer-hi què?, em preguntareu. Doncs aquesta és la gran pregunta, i com que no hi ha respostes prou bones, el president Barack Obama va decidir no posar en marxa una cosa que ningú sabia com acabaria.

Així doncs, quina conclusió n’hem tret, del bombardeig de Síria i les seves seqüeles? No, no hem arribat a la conclusió que Trump és un bon líder. Ordenar a l’exèrcit nord-americà que dispari uns quants míssils és fàcil. El que és difícil és fer-ho afavorint alhora els interessos nord-americans, i no hem vist cap indici que Trump i els seus assessors hagin trobat la solució. De fet, el que sabem del procés de presa de decisions no tranquil·litza gens. Pocs dies abans de l’atac, semblava que l’administració Trump mostrava poc interès per un canvi de règim a Síria.

Què va canviar, doncs? Les imatges de les víctimes dels gasos tòxics eren esgarrifoses, però fa anys que Síria viu immersa en el terror. ¿Trump pren decisions de vida o mort, en matèria de seguretat nacional, en funció de la cobertura televisiva? Una cosa salta a la vista: la reacció dels mitjans davant de l’atac a Síria ha posat de manifest que molts experts i agències de notícies no han après res dels fracassos del passat.

Per molt que a Trump li agradi afirmar que els té en contra, la veritat és que els mitjans fan tots els possibles per guanyar-se el seu favor. Volen semblar ponderats, encara que no hi hagi gens de ponderació; han buscat desesperadament excuses per ignorar les dubtoses circumstàncies de la seva elecció com a president i la seva gestió erràtica, i comencen a tractar-lo com un president normal. Potser recordeu que, fa un mes i mig, els comentaristes afirmaven que Trump havia esdevingut president dels Estats Units perquè havia aconseguit llegir un discurs del teleapuntador sense sortir del guió. Després va tornar als tuits.

Seria lògic pensar que ja n’havíem après, de l’experiència. Però no: els EUA van disparar uns quants míssils i una vegada més Trump “es va convertir en president”. Penseu en les ales que això els dona. L’administració Trump ara ja sap que bombardejant algú sempre pot desviar l’atenció de les informacions sobre els seus escàndols i fracassos.

Vet aquí, doncs, una idea: l’autèntic lideratge consisteix a dissenyar i aplicar unes polítiques coherents que facin del món un lloc millor. Els trucs publicitaris potser faciliten un parell de dies de cobertura mediàtica favorable, però al final debiliten els EUA, no els reforcen, perquè demostren al món que tenim un govern que no sap acabar el que comença.

¿Heu vist el més mínim indici que Trump estigui preparat per exercir un autèntic lideratge en aquest sentit? Jo no.