Trump i el desconcert europeu
Després del caos polític de l’últim G-7, Angela Merkel ha declarat que el comportament de Donald Trump li va semblar “un bany de realitat una mica depriment”. La cancellera es va sincerar a la televisió alemanya. No creu que “apujar el to de la retòrica millori les coses”, però per aconseguir superar la “dependència” dels Estats Units -diu Merkel- els països europeus haurien de “ser més lleials” a la Unió Europea. “Si volem semblar més forts, primer ens hauríem de posar d’acord entre nosaltres”, admetia en un altre bany de realitat.
La unitat europea depèn d’una Angela Merkel que ha quedat atrapada entre Rússia i els Estats Units, i les adhesions que un país o l’altre desperten entre els socis comunitaris. La cancellera té, a més, el trumpisme fent-li oposició a casa. El nou ambaixador dels Estats Units a Alemanya, Richard Grenell, s’ha convertit ràpidament en un fenomen mediàtic com a portaveu d’aquesta nova arrogància política i del seu poder desestabilitzador. El mateix dia que Trump anunciava el trencament de l’acord nuclear amb l’Iran, Grenell s’estrenava en el càrrec amb un tuit que advertia les empreses alemanyes que aturessin immediatament els seus negocis en aquell país. Fa uns dies, l’ambaixador concedia una entrevista al portal de notícies d’extrema dreta Breitbart, on anunciava la intenció de “potenciar” els partits conservadors d’Europa. El missatge per a Merkel és que Grenell pren partit per la dreta populista d’Alternativa per a Alemanya que ara encapçala l’oposició al Bundestag. Un partit, a més, considerat pro Rússia, que advoca per aixecar les sancions contra Moscou.
Trump està en plena demolició del sistema internacional, ha posat en marxa la seva pròpia agenda política per a Europa, i la UE ho té difícil per definir, fins i tot, l’estratègia per fer-hi front. Ni els mateixos analistes de la política comunitària es posen d’acord. N’hi ha que demanen de contraatacar: “La Unió Europea necessita urgentment trobar i explotar qualsevol capacitat d’influència que tingui per assegurar-se que l’administració [nord-americana] es pren seriosament les seves preocupacions”, escriu l’expert Mark Leonard de l’European Council on Foreign Relations, al setmanari Politico. I proposa començar per l’acord nuclear amb l’Iran. “Si els europeus no poden protegir un acord internacional que ells mateixos van iniciar i negociar, aleshores quedaran completament a mercè dels canvis d’humor polític de Washington”, adverteix Leonard.
En canvi, un altre analista britànic, Gilles Merrit, d’un altre centre de reflexió sobre la UE, el Friends of Europe, defensa jugar la carta contrària. “El problema compartit que tenen els Estats Units i la UE no és la rivalitat transatlàntica pels llocs de treball i els beneficis econòmics, sinó la competència cada vegada més dura que els arriba de l’Àsia, especialment de la Xina”. Les empreses europees representen gairebé tres quartes parts de la inversió estrangera als Estats Units, mentre que dos terços de la inversió nord-americana a l’estranger és a Europa. Així que Merrit suggereix rebaixar la tensió i tornar a recuperar la cooperació, perquè la represàlia comercial -diu- pot acabar enfortint el suport popular a Trump de cara a les pròximes eleccions de meitat de legislatura del novembre.
La decisió no és tan senzilla. No hi ha una única posició europea sobre Trump. Però la pinça de la vella Guerra Freda, ara reconvertida en un escenari nou i imprevisible, debilita la UE des de dins.
