Trump incita els terroristes

"Si el Partit Demòcrata vol fer costat a anarquistes, agitadors, revoltats, saquejadors i cremadors de banderes, és cosa seva. Però jo, com a president vostre, no els seguiré el joc. El Partit Republicà seguirà sent la veu dels herois patriotes que vetllen per la seguretat dels Estats Units” — Donald Trump, 28 d’agost del 2020.

Dimecres es va viure un moment esfereïdor i vergonyós de la història dels Estats Units. He cobert intents de cop d’estat en molts països d’arreu del món i, ara, n’he acabat cobrint un als Estats Units.

Trump i els seus seguidors s’omplen la boca parlant de patriotisme. Van assenyalar l’expresident Barack Obama per no portar sempre un pin amb la bandera nord-americana a la solapa. Van criticar Colin Kaepernick per protestar contra la brutalitat policial agenollant-se quan sonava l’himne nacional i, finalment, dimecres, Trump va incitar una munió a envair el Capitoli dels Estats Units. Els insurrectes van topar amb una resposta policial mínima, que no tenia res a veure amb la que va fer front a les protestes del moviment Black Lives Matter.

Molts dels partidaris de Trump que van protagonitzar l’assalt qüestionen que el sistema dispensi un tracte de favor als blancs. Però el sol fet que se’ls permetés desbordar la policia i envair el Senat i la Cambra de Representants fa palesos els privilegis de què gaudeixen els blancs.

“En aquests moments, estem assistint a una autèntica infàmia de república bananera al Capitoli dels EUA”, va escriure al Twitter el congressista republicà per Wisconsin Mike Gallagher, per tot seguit apel·lar a Trump: “Els has de dir que parin”.

Els insurrectes partidaris de Trump no van atacar només un edifici, sinó també la Constitució, el sistema electoral i el nostre procés democràtic. Van humiliar els Estats Units davant del món i van arrencar un somriure als enemics del país. Se’ls recordarà com a Benedict Arnold, el general nord-americà que va passar al bàndol britànic durant la Guerra d’Independència dels Estats Units.

“S’està produint un assalt sense precedents a la nostra democràcia; no s’ha vist res d’igual en la història moderna”, va declarar el president electe, Joe Biden, que va descriure la situació com “un assalt al bastió de la llibertat, el mateix Capitoli”.

“La nostra Constitució va ser fruit de segles de tradició, saviesa i experiència... Un moviment radical està intentant enderrocar aquest valuosíssim i preuat llegat. Turbes d’esquerres han tombat estàtues dels nostres fundadors i profanat els nostres monuments commemoratius” — Donald Trump, 17 de setembre del 2020.

El patriotisme no és una qüestió de paraules. No és una qüestió de fer onejar banderes o de cantar cançons d’exaltació nacional com America the Beautiful. El patriotisme és esforçar-se, de manera imperfecta i malgrat les limitacions, per fer millor el país que ens estimem.

El patriotisme no és que un president avali una insurrecció il·legal o miri de mantenir-se al poder un segon mandat malgrat haver perdut tant el sufragi popular com la votació al Col·legi Electoral.

Amb independència del que afirmi un president en les seves declaracions, des del moment que dirigeix una campanya per subvertir unes eleccions lliures celebrades a l’empara d’una Constitució i anima revoltats a doblegar per la força el procés democràtic, està traint aquesta Constitució.

Mitch McConnell, el portaveu del grup republicà al Senat, no és una persona amb qui acostumi a estar d’acord, però va estar encertat quan finalment va plantar cara a Trump i va advertir al Senat que les maniobres legislatives per rebutjar vots excloent alguns estats dels resultats del Col·legi Electoral “danyarien la nostra república per sempre”.

“El president Trump fomenta la unitat nacional renovant la visió dels principis fundacionals compartits dels Estats Units i el compromís amb aquests principis” — Document informatiu de la Casa Blanca, 2 de novembre del 2020.

Després d’un any de presentar-se com el president de l’ordre i la llei i de censurar manifestants titllant-los d’esvalotadors, Trump va convocar els seus partidaris a Washington i els va llançar contra el Capitoli com a revoltats mentre es feia el recompte dels vots. “Aneu-hi, serà brutal”, va escriure en una piulada.

“Que la lluita faci de jutge”, va dir Rudy Giuliani, l’advocat de Trump, en una concentració de seguidors de Trump poc abans de l’atac al Capitoli.

Així doncs, una munió de partidaris de Trump va traspassar les tanques de seguretat i va entrar al Capitoli. Se’n pot dir insurrectes, terroristes o colpistes, però de ben segur que no estaven tornant a fer grans els Estats Units.

L’estiu passat, a Portland (Oregon), vaig veure com les forces de l’ordre federals llançaven gas lacrimogen periòdicament contra manifestants pacífics que es trobaven a l’aire lliure. Per això, era per fer-se’n creus que una multitud de manifestants envaïssin el Capitoli sense pràcticament cap resposta de les forces de l’ordre. De vegades, les protestes d’esquerres a Portland i altres ciutats han esdevingut violentes i destructives. En aquests casos, Joe Biden les ha condemnades reiteradament i ha plantat cara a les seves bases. Trump, per contra, ha instigat les seves bases a emprar la violència i dimecres al matí va animar els seus seguidors a dirigir-se cap al Capitoli.

Hi ha hagut veus que advertien que Trump podria mirar d’aprofitar el caos a l’interior del país o una crisi a l’estranger per acollir-se a la llei sobre insurreccions, desplegar els militars i interrompre la transició a la presidència. Hauríem d’estar tots alerta i recordar l’advertiment de tots els secretaris de Defensa dels Estats Units vius: les forces armades haurien de mantenir-se al marge d’una crisi d’aquestes característiques.

Els assalts de Trump a la veritat no són tan visibles com els assalts al Capitoli, però també són perjudicials. Ni més ni menys que el 62% dels republicans asseguren que no accepten la victòria de Biden, la qual cosa és tòxica per a la democràcia i prepara el terreny per a aquesta mena de violència.

Trump i altres republicans parlen de la responsabilitat personal i d’obeir la llei. Doncs bé, a Tanya McDowell, una mare afroamericana sense sostre, la van ficar a la presó per mentir als funcionaris d’ensenyament sobre el seu lloc de residència per poder portar el seu fill petit a una escola millor i oferir-li una vida millor. Ara bé, Trump, fent gala de la seva hipocresia, es nega a assumir cap responsabilitat després d’un mandat que l’ha portat a perdre la Cambra de Representants, la presidència i el Senat i, no content amb això, llança una multitud a l’assalt del Capitoli.

Com deia, he informat d’altres intents de cop d’estat i, normalment, tard o d’hora, la història posa al seu lloc als autòcrates i els pinxos. Acaben a la presó, a l’exili o deshonrats, rondinant per les grans injustícies de què han estat víctimes, convertits en monuments als perills de la demagògia i l’autoritarisme.

Copyright The New York Times

Traducció: Ignasi Vancells Mora