Trump versus Sanders, el duel impossible
Al juliol es decidiran els candidats del Partit Demòcrata i del Partit Republicà a les eleccions presidencials dels Estats Units, que tindran lloc al mes de novembre. Com és característic en el peculiar sistema electoral d’aquell país, queda encara una llarga marxa per anar conquistant delegats en els diferents caucus que cada partit du a terme per determinar quin candidat frueix de major suport entre les bases. A hores d’ara, entre els republicans va guanyant Donald Trump, i entre els demòcrates Hillary Clinton. Però si Trump no té de moment rival, l’ex primera dama, ben al contrari, ha sentit de prop durant prou de temps l’alè d’un altre líder demòcrata, Bernie Sanders.
No cal remarcar la sorpresa que ha ocasionat l’èxit popular de Donald Trump. Multimilionari llengut i políticament incorrecte, Trump ha sabut munyir la ràbia de la classe baixa i mitjana blanca desconcertada i empobrida per la crisi. Els seus exabruptes contra els immigrants mexicans, contra els musulmans i contra tot déu van concitar de primer una certa hilaritat desmenjada entre propis i estranys; ara, però, quan l’home de la cabellera blanca indominable ha començat a guanyar assemblees i liderar enquestes, a més d’un se li ha congelat el somriure als llavis. Trump, per entendre’ns, és una mena d’Arcadi Espada, però sense sintaxi. I que no se m’entenga malament: la sintaxi és una cosa molt important per a circular per la vida. U pot fer qualsevol afirmació altisonant -com el meu admirat Arcadi-, però si la recobreix dins la zona de confort moral que proporciona una sintaxi impecable, sap que la història l’absoldrà. El problema de Trump, això és evident, és que les seues genialitats racistes, xenòfobes i masclistes no tenen medul·la espinal. Per això només un electorat tan crèdul com el nord-americà de dretes li pot comprar el producte.
En l’altre bàndol, per cert, el senador Bernie Sanders també desconcerta, però per motius completament oposats. Sanders es va proclamar “socialista” i l’estat de Vermont el va portar al Senat. Vermont és preciós, ple de vaques, un tros del Canadà dins de Nova Anglaterra, una cosa tan exòtica com que un senador, a Washington, s’autodefinisca amb una etiqueta que comence per “social”. Com un pingüí en un garatge, el bo de Bernie s’ha passat deu anys clamant en un desert ple de taurons neoliberals en favor d’un sistema sanitari universal o d’un salari digne per als treballadors del país. Als Estats Units només hi ha dues maneres de ser “socialista”: o ets molt negre, molt pobre, molt pària i completament outsider i has vist un dia el documental Sicko (2007) de Michael Moore (i, en concret, la part en què Moore -sorrut i vidriòlic- porta un grapat de malalts de l’11-S a Cuba per comprovar que allí els medicaments prohibitius que no poden adquirir en sòl nord-americà estan disponibles a preus irrisoris...); o bé -segona via- ets un tipus riquísssim, com Warren E. Buffett, i sents la necessitat d’escriure un article en The New York Times (no deixeu de llegir-lo: “Stop coddling the super-rich”) per denunciar que la seua secretària paga més impostos que ell...
Els Estats Units, en efecte, és la pàtria dels milionaris excèntrics. Per això Trump pot resultar ultradretà en matèria d’immigració però en canvi defensar aspectes de política econòmica que a Europa titllaríem de moderadament progressistes. Quan no hi ha sintaxi, la llibertat de moviments és total. També resulta evident, és clar, que si Trump s’enfronta a Hillary aquesta segona té les de guanyar. Què passaria, en canvi, si el duel fos Trump-Sanders?
Un enfrontament així, diguem-ho clar, és bastant improbable. Alguns, curiosament, s’hi han fregat les mans amb una mica massa de fruïció: seria el xoc entre dos “populismes”, dos “extremismes” parangonables al camp de batalla. S’ha de ser una mica curt de gambals per a defensar aquesta postura (que he llegit, per cert, en diaris de gran prosopopeia...). Sanders no és populista i no pot guanyar simplement perquè és d’esquerres, i les seues postures (pròximes a la socialdemocràcia més moderada) xoquen amb la interpretació més fanàtica de l’anomenat American Way of Life. Els americans podrien votar un boig, però mai un laborista...
A pesar de tot això, confessaré que admire profundament els Estats Units. Hi vaig viure en una etapa decisiva de la meua vida. Mai he compartit l’infantilisme antiamericà propi de l’esquerranisme europeu més curt de mires. Potser ara siga inconcebible un duel Trump-Sanders, però la sola possibilitat d’això ha obert una via prometedorament renovadora...