Tu i els Errejón a la presó de les cireres
Les cireres són la infantesa. No arribes a agafar-les fins que et fas gran. Cireres, arracades vermelles. Cireres, pintallavis adolescents. Cireres, vestit de brases d’estiu. Cireres, petons de carn del cos. Cireres, us trobo a faltar: “Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant, / i en ses mans bellament saltironen i dansen, / ¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen, / les joies de l’estiu que tenen al davant!” Són Les cireres ingènues del mestre cirerer Josep Carner. Cireres infantils, innocents, càndides, confiades. Cireres llunyanes, remotes, distants. Cireres, com ha opinat Íñigo Errejón, sobre els presos catalans suspesos com a diputats al Congrés espanyol: “Me pilla muy lejos”. Ai, cirerer, ja som al cap del carrer.
Som així: cireres ingènues. Creiem que els Errejón de torn ens atansaran les cireres, quan ell el que vol és remenar les cireres. Errejón, com tots els Errejón, el que vol és robar les cireres, afartar-se com un gormand i talar i fotre foc al cirerer: amb serra elèctrica moralista i amb benzina pseudoecològica. A Espanya tot els “pilla muy lejos”. Des d’Errejón a Casado passant per Belén Esteban, Bertín Osborne, Sabina, Carmen Maura, Espinete, Don Pimpón... Furtadors de cireres. Caníbals d’infanteses. Catalunya és un cirerer, els catalans són cireres. Som, encara, a El temps de les cireres, de Montserrat Roig. La Natàlia, la filla que torna a Barcelona a les acaballes del franquisme després d’anys vivint a Europa. La família, les famílies, en ruïnes encara per la guerra, la dictadura. El país és llenya tallada. Som soques que no cremen. Som soques decapitades sense tronc, sense branques, sense arbres. Ella, tots, busquem el paradís de les cireres. Aquells temps. Aquells dies en què semblava que tot era possible, que era a tocar, a mossegar. Ara, com diu Natàlia cirera desfeta, desintegrada, tot “és un immens cadàver esventrat”. Un arbre mort.
Demaneu cireres als que us volen serrar. Demaneu cireres als que tot els “pilla muy lejos”. I sempre els “pillará lejos”. Catalunya és lluny per a ells. Catalunya és una cirera menjada, digerida, cagada. Si fos per ells ja no quedaria ni l’olor, ni la flaire, ni l’aroma de cirera. Si fos per ells ja no quedaria infància, no quedarien catalans. ¿Us sorprèn que Errejón sigui un serrador més de l’estat desforestador? ¿Sou dels que creieu que aquests de Podemos, No Podemos, Sabemos, No Sabemos, No, Sí, Quizás, Tal Vez, pero Todo Me Pilla Lejos... ens comprenen, ens han d’ajudar, salvar? Això ja us va passar amb el PSOE, i amb Paco Martínez Soria regionalista, amb Julio Iglesias autonomista o amb Naranjito federalista... I demà amb qualsevol altre invent de l’estat desforestador. Potser perquè sou, som, cireres ingènues. Som encara nens davant d’un cirerer que no podem arribar a les cireres del desig. I ens creiem que ens les agafaran. Vivim atrapats dins un temps de cireres. Un jardí botànic presó. El cirerer, per als catalans, és un infern roig, una barbacoa vermella amb música de Georgie Dann, un llançaflames duaner. Infantils davant el foc que ens rosteix. Puerils, acriaturats, càndids, lliris deshidratats, bledes assolellades... Aviat, aviat, per als catalans ja ni la pàtria serà la infantesa. Fins i tot el cirerer ens empresonaran, ens expropiaran, ens cremaran per decret llei forestal. I el cirerer ja només serà, viurà, dins nostre, com un souvenir virtual de la memòria. Com va dir el jardiner Francesc Pujols: “Visca Catalunya! Morin els catalans!” Per ingenus, per rucs, per Peter Pans, per nens grans, perquè no saben ni agafar cireres del seu cirerer. Mereixem que les cireres s’emprenyin, s’afartin de nosaltres i se’ns fotin vius. Que cireres revoltades, caníbals, se’ns mengin, ens devorin, i passem a ser, a viure engarjolats en un cirerer, destinat, condemnat, a atipar, lliurement, els altres, per a la resta de l’eternitat vegetal.
