Turisme ‘bien entendido’
La ministra d’Hisenda i loquaç ministra portaveu, María Jesús Montero, ha refusat que les Balears puguin aixecar abans les restriccions a l’activitat turística amb l’argument que “el turisme és molt important a tot Espanya” i que les Balears aniran desescalant el confinament com tothom, és a dir, com ordeni el comandament únic. Curiós cas, el d’Espanya, capaç de deixar que els seus interessos surtin perjudicats si aquest és el preu de mantenir una idea d’estat centralitzada i radial, superior i prèvia a qualsevol altra consideració fins i tot en temps de crisi econòmica desbocada com la que encarem.
Hi ha diverses consideracions a fer sobre “el retorn a l’activitat turística” a les Balears, començant pel fet que els mateixos hotelers i turoperadors ja donen per perduda la temporada d’enguany, i que és bastant previsible (s’ha de tenir almenys en compte) que no es torni a practicar el turisme com el teníem entès, sobretot en els darrers deu o quinze anys. D’ara endavant no volarem igual, no farem ús de ports i aeroports de la mateixa manera, s’establiran normes que afectaran també l’ús dels espais comuns, no sabem encara quin serà l’abast i les conseqüències de la crisi econòmica, etc. Està tot per veure i tot és terreny inexplorat pendent d’investigar, encara. Particularment, soc dels partidaris d’aprofitar l’avinentesa que ofereix el daltabaix per ser una mica audaços i pensar en un model productiu que inclogui el turisme, no cal ni dir-ho, però també la necessitat (sembla que més que demostrada) de respectar la natura, més que res perquè amb ella ens respectem també a nosaltres.
Aquest nou model productiu per pensar afecta les Balears i afecta, com bé diu la ministra, tot Espanya. Però no perquè “el turisme és molt important” a les Espanyes totes, com afirma ella alegrement i sense cap matís. Perquè si el virus no hi entén de territoris, el turisme resulta que sí, i es dona el cas que hi ha llocs que reben cada any molts milions de turistes (Balears, Catalunya i el País Valencià, per exemple), mentre que a molts d’altres, i no cal dir noms, no hi va ningú. I es dona el cas que les comunitats on no hi va turisme es financen amb allò que gentilment el govern d’Espanya extreu de les comunitats que suporten el turisme i les seves conseqüències: degradació del territori, encariment i especulació de l’habitatge, precarització laboral, i més etc. L’Espanya que paga i l’Espanya subvencionada, per molt que molesti que es digui. O sigui que té un cert sentit pensar en mesures específiques sobre turisme a les comunitats que més treballen el turisme: perquè de viure’n efectivament n’acaba vivint tothom, encara que alguns sigui sense aportar res, i encara proferint insults quan a algú se li acut parlar d’autogovern, i ja no diguem d’autodeterminació. Potser l’esforç de ser audaços i pensar en un nou model productiu no tan depenent del turisme i la construcció, i en un repartiment de recursos més eficaç, i en un estat no radial i decimonònic, l’haurien de fer també des del quilòmetre zero.
