Turisme d’interior
F a uns anys, un amic fotògraf em va demanar que l’ajudés a localitzar un edifici abandonat prou potent per anar a retratar-lo. Després de valorar diverses opcions, finalment li vaig proposar la Puda de Montserrat, un balneari molt luxós que havia estat un dels més grans d’Europa i que fa molts anys que està en runes.
Antigament les aigües termals eren valorades per les seves propietats salutíferes. Però al segle XIX van ser protagonistes de l’estiueig a casa nostra. Poblacions d’interior com Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, la Garriga o Ribes de Freser es van convertir en destí de molts aficionats a la salut. A diferència del seu homònim de platja, més popular, el turisme terapèutic atreia una burgesia que cercava llocs on cuidar el cos sense renunciar al seu estil de vida. Així van néixer els balnearis, barreja de clínica i hotel que oferia una temporada de repòs als estressats capitans de la indústria catalana.
L’origen de la Puda de Montserrat és incert, sembla ser que les aigües sulfuroses van començar a brollar a partir del famós terratrèmol de Lisboa, el 1755. No obstant, no seria fins al 1829 que hi apareixen les primeres instal·lacions termals, gràcies al sastre d’Esparreguera Salvador Garriga, que va invertir tot el seu patrimoni en aquest projecte. Tres anys més tard s’havia arruïnat i es va suïcidar. El succeiria el seu germà, que va gestionar aquell primer balneari fins que les riuades del Llobregat, entre 1842 i 1843, van arrasar els edificis.
La nova promotora seria la Societat d’Aigües de la Puda, dirigida per Antoni Pujadas, qui va encarregar una nova construcció més sòlida. En aquesta segona fase, l’establiment va rebre figures il·lustres, com la reina Isabel II, que el va visitar l’any 1860. Fruit d’aquest èxit, el 1870 es va construir l’edifici actual, amb capacitat per a 250 hostes. Obrien de maig a setembre, i aviat van aparèixer establiments d’hostaleria a la rodalia, que allotjaven tots aquells que no trobaven habitació al mateix balneari, com la Casa Viñals, el Castell del Mas o l’Hotel Gori.
S’hi arribava en tren fins a Martorell, i allà dues companyies de diligències conduïen els turistes fins a la Puda. Els seus respectius carreters es van fer populars per les freqüents baralles que tenien entre ells, una situació que va provocar moltes queixes als diaris. A principis del segle XX La Vanguardia hi desplaçava cada estiu un corresponsal que informava dels periodistes, empresaris, polítics, alts càrrecs eclesiàstics, militars i artistes que hi estiuejaven, com el compositor Joan Goula, els escriptors Jacint Verdaguer i Narcís Oller o els alcaldes de molts municipis del pla de Barcelona.
La seva decadència va començar als anys trenta, quan les modes de l’estiueig van canviar. Durant la Guerra Civil va acollir refugiats, i a la postguerra era visita obligada per a les autoritats franquistes que passaven pel monestir de Montserrat. Fins que les inundacions del 1956 i el 1971 van provocar el seu tancament i gradual degradació. Les runes de la Puda han quedat com a testimoni del que va ser un gran negoci turístic per als nostres avis.
