Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Tot el que em queda encara per aprendre”, em respon. M’emplaça a entrevistar Nour Salameh.
Txell Bragulat: “No podem deslligar el que passa al sud del Mediterrani del que passa aquí”
Des de l'ONG Sodepau coordina la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya
Des de ben jove ha militat als moviments socials. “Ja de petita el conflicte entre Israel i Palestina em preocupava. A casa es parlava molt de política: el genocidi i la persecució dels jueus eren temes recurrents. Amb la innocència d’una preadolescent, preguntava com podia ser que els jueus, que suposadament eren els bons, estiguessin bombardejant el poble palestí, però ningú em va saber respondre mai”. Quan tenia catorze anys va esclatar la Primera Intifada: “Em vaig comprar la revista Debats, on hi havia un especial sobre Palestina. I poc després vaig anar al Concert per Palestina, organitzat per la Crida, que Lluís Llach va fer l’any 87. Allò em va despertar la consciència”. Poc després comença a militar a la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, on va conèixer Josep Maria Navarro, Carles Riera i Jordi Sànchez, entre d’altres.
Amb vint anys assistia a les trobades que muntava Sodepau, l’organització fundada l’any 93 que té per objectiu la solidaritat internacional i l’autoorganització popular arreu. “Em movia l’interès per la Mediterrània”. Actualment, des de Sodepau, coordina la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya, que se celebra a la Filmoteca: “Havíem organitzat la Mostra de Cinema Indígena i un cicle de cinema de Nicaragua. Vam pensar que calia un festival que ajudés a conèixer el cinema àrab, que aquí gairebé no ens arribava. El 2006 vam viatjar al Líban i vam conèixer Beirut DC, una associació de cineastes que es dediquen a promoure el cinema àrab a Europa. Van adoptar-nos com a contrapart, i així va néixer la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani”. M’explica que la voluntat del festival és “mostrar el cinema fet des d’una altra mirada; contrarestar els estereotips i prejudicis que ens venen a través del cinema i dels mitjans de comunicació, que són a la base de la islamofòbia”. Actualment compten amb un catàleg d’una vintena de pel·lícules subtitulades en català que, més enllà del festival, es projecten arreu a través de la Federació Catalana de Cineclubs. “El coneixement que tenim del món àrab és esbiaixat. Les pel·lícules ens mostren realitats aparentment allunyades de nosaltres, però que a través de les emocions generen vincles i fan que la gent hi empatitzi, i això ajuda a trencar prejudicis”. Assegura que arran de les revoltes àrabs del 2011 “es comença a percebre el món àrab d’una manera més positiva”: “Fins aleshores el relacionàvem només amb terror, violència, fanatisme o endarreriment”. M’explica que molts espectadors se senten identificats amb la censura, la persecució política, la impunitat i la injustícia que mostren molts dels films, sobretot amb l’actual situació a Catalunya. “Salvant les distàncies, no podem deslligar el que passa al sud del Mediterrani del que passa avui aquí. Estem en un moment de transformació que es viu arreu i que encara no sabem on ens durà”.
Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.