Menys subsidis i més control: els països rics s’imposen en el pla europeu de recuperació

Mark Rutte, primer ministre holandès, i Pedro Sánchez, president espanyol, en una trobada alternativa prèvia a la cimera
i Júlia Manresa Nogueras
18/07/2020
5 min

Brussel·lesQui demana sempre té menys opcions d’èxit que qui ha d’estar disposat a donar. I, com admetien fonts diplomàtiques ahir, això és exactament el que li ha passat a Espanya durant les dues llargues jornades de negociacions que es reprenen avui al Consell Europeu. Els líders acumulen ja 48 hores de converses per intentar acordar un pla de recuperació que refloti l’economia dels països més tocats per la pandèmia, i les propostes s’han mogut principalment en una direcció, cap al nord. Tot just arrencar el segon dia, el president del Consell, Charles Michel, va posar sobre la taula dels líders un nou document amb concessions al nord que, al final del dia, el sud ja s’havia empassat parcialment.

Michel és l’encarregat de moderar i conduir les negociacions. Per això, després de veure la distància entre les postures de divendres, va optar per presentar una nova base de negociació per intentar seduir els més durs: Àustria, Dinamarca, Suècia i els Països Baixos, els autoanomenats frugals. Cal recordar que la primera proposta consistia en un fons de recuperació de 750.000 milions d’euros, dels quals 500.000 milions es repartirien en subsidis i la resta en crèdits a retornar. Per aconseguir els diners, cada estat havia de presentar un pla de reformes que tots els governs haurien d’aprovar per majoria qualificada.

Però per als frugals és massa. Els països del nord volen un paquet més petit amb el mínim de subsidis i el màxim de crèdits. D’aquí que el nou punt de partida ja inclogués una retallada de 50.000 milions d’euros en el paquet dels subsidis, per elevar en la mateixa xifra el volum de préstecs. I, més enllà i tot d’aquesta voluntat de retallar, hi ha l’exigència del primer ministre holandès, Mark Rutte, que reclama dret de veto sobre els plans de despesa amb un procés de votació per unanimitat. Per a Espanya o Itàlia, però, la unanimitat és “inacceptable” i sobre aquest front es va produir el principal enfrontament.

Però la nova proposta de Michel també intentava estovar els neerlandesos oferint un mecanisme de “fre d’emergència” que permeti que, després de l’aprovació per majoria qualificada, qualsevol país que tingués una objecció als plans de despesa pogués prémer el botó i portar el pla a discussió dins l’Ecofin (en què es reuneixen tots els ministres de Finances). Segons fonts diplomàtiques neerlandeses, aquesta proposta “és un primer pas en la bona direcció” i, malgrat que havia sigut una de les línies vermelles més clares que havien marcat Madrid i Roma el dia anterior, Espanya no va trigar gaire a deixar entreveure que està disposada a acceptar-ho argumentant que un mecanisme així evita la votació per unanimitat.

El primer ministre italià va comparèixer durant un dels recessos de les diferents trobades bilaterals i en petits grups, que els líders van anar mantenint ahir, per afirmar que “està sent més complicat del previst” i que estaven topant “fortament amb els Països Baixos”. En canvi, Sánchez va fer silenci durant tot el dia i fonts diplomàtiques espanyoles insistien en defensar que la negociació s’ha de veure com un paquet i que, malgrat que ja es doni per fet que el resultat tindrà concessions als frugals, seria “un bon resultat” tenint en compte que el nord no volia ni un euro en subsidis. Es conformaria, doncs, amb l’opció menys dolenta.

El que estava clar al final del dia és que el nord havia aconseguit rebaixar els subsidis i que el sud havia cedit de nou per augmentar les possibilitats d’acord i millorar l’ambient “agre” amb què havia acabat la jornada anterior: “La nova proposta de Michel ha permès rellançar les negociacions”, explicava una tercera font diplomàtica que, tot i això, admetia que les negociacions encara són intenses i que Rutte es manté en solitari i exigeix el dret a veto. En les diferents reunions, França i Alemanya es van mantenir fermes en la defensa del volum total del fons inicial (750.000 milions), cosa que de moment es manté intacta.

A més, encara hi ha una tercera concessió amb els nòrdics. La proposta de Michel implicava també augmentar els xecs compensatoris que cobren els països contribuents nets al pressupost comunitari. Aquest és un mecanisme antic que es va crear per convèncer el Regne Unit i que països com Espanya o França intenten eliminar. Però ben al contrari: perquè d’aquesta cimera maratoniana en surti un acord, la segona proposta preveu augmentar-los.

Al final del dia d’ahir es respirava més optimisme que divendres, i la millor prova és que sense haver d’arribar a última hora de la nit les negociacions es van aturar, es va tancar la jornada i les reunions es reprendran aquest migdia. El que sí que es dona per fet, però, és que el nord se surt amb la seva.

LES CLAUS

1. Què està en joc?

Un pla de recuperació econòmica que no té precedents. Quan es van aturar la majoria d’economies per confinar la població, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE) van coincidir que els governs havien de parar el cop, per això Brussel·les va suspendre les normes de dèficit. La Comissió va proposar un pla de recuperació de 750.000 milions (500.000 milions dels quals a través de transferències i la resta en crèdits) però el nord vol rebaixar-lo i endurir-ne les condicions.

2. Per què també es parla del pressupost de la UE?

Perquè els fons de recuperació es distribuiran a través de mecanismes del pressupost que s’estava negociant abans que esclatés la pandèmia, ja que està pendent d’aprovar el marc financer pluriennal per al període 2021-2027. Brussel·les va decidir estructurar el fons de recuperació com un annex al pressupost i així, a més, no cal crear nous mecanismes.

3. Per què no hi ha consens?

La divisió més evident és de nord a sud. El sud va començar demanant coronabons i diners a fons perdut. El nord no vol ni sentir a parlar de compartir els riscos d’endeutar-se amb Espanya, Itàlia o Grècia. Com a molt està disposat a concedir crèdits, però controlant en què es gasten. El sud, en canvi, necessita transferències per no haver-se d’endeutar encara més i tem que els diners es vinculin a dures condicions, com ara retallades públiques, i a un control sever, com el de l’anterior crisi econòmica, perquè el nord vol tenir veu i vot en els plans de despesa.

4. Quines són les possibilitats d’acord?

Les fissures són importants però la gran majoria dels països estan disposats a cedir per una banda o per una altra. El principal temor arriba des dels Països Baixos, que mantenen una posició més intransigent, i exigeixen que per desemborsar els diners europeus els vint-i-set governs hagin d’aprovar per unanimitat els plans de despesa. És a dir, exigeix el dret de veto.

stats