Tot el camp serà un clam (i farà bé). L'editorial d'Antoni Bassas

Donant per descomptat que tenim problemes més greus que el de les estelades que porten els seguidors del Barça, aquesta sanció de la UEFA no es pot menystenir i és més significativa del que sembla.

Per comparativa: en l’última jornada de Champions, aficionats del Benfica de Lisboa van entrar bengales al camp de l’Atlètic de Madrid. Error de la seguretat de l’Atlètic de Madrid. Fracàs clamorós de les policies portuguesa i espanyola que vigilen els desplaçaments. Espectadors portuguesos van llançar una bengala que va caure sobre un nen i no el va matar de miracle. Un nen horroritzat que no vol tornar al futbol. A l’Atlètic de Madrid, la UEFA l’ha sancionat amb 11.000 euros, i el Benfica, amb 20.000. El Barça, per les estelades, amb 40.000.

Recordem que aquesta és la segona sanció en cinc mesos de la UEFA al Barça per estelades. La primera va ser a la final de la Champions, a Berlín. Aquell cop, de 30.000 euros. Portar 60.000 aficionats de dos equips a un altre país sempre té riscos, però el comportament de les aficions del Barça i la Juve va ser cívic. En un primer moment, semblava que la UEFA no diria res de les estelades, perquè el delegat desplaçat a Berlín va redactar un informe positiu, però després, a instàncies d’un directiu, integrant del comitè d’ètica, que va veure el partit per la tele, va venir la proposta de sanció. No costa gens veure-hi la mà del govern espanyol al darrere. El president del Consell Superior d’Esports va dir: “La sanció de la UEFA és una crida d’atenció a Catalunya perquè deixi d’utilitzar políticament l’esport". És normal que hagin sancionat el FC Barcelona".

L’afer és greu. No es pot castigar amb més severitat l’exhibició d’una bandera que expressa una aspiració política pacífica que el llançament d’una bengala.

No es poden ignorar les circumstàncies polítiques i socials d’un país, la meitat del qual vota independència, sobretot quan l’expressió dels aficionats és pacífica i d’una contenció escandinava. El Barça, que va abaixar el cap en la primera sanció, diu que va anar a fer pedagogia. No ha servit de res, pel que sembla. No li serveix de res, al Barça, el millor equip d’Europa els darrers deu anys, l’equip que ha fet possible el millor jugador de tots els temps en el temps de les audiències globals. Dit d’una altra manera: castiguen l’equip que més deu haver ajudat la UEFA a guanyar diners.

És intolerable una sanció per dur estelades provinent d’un integrant d’un comitè d’ètica de la UEFA. Primer, perquè ètica i UEFA són dos conceptes que no sempre han anat junts. I segon, pel que té de menyspreu, de criminalització d’una opció política neta i molt estesa. Què tenen a veure l’ètica i les estelades?

I el que ja és de traca és allò de “no es pot barrejar política amb esport”. L’esport s’organitza a partir de la política. Les seleccions nacionals, els equips olímpics. Els himnes nacionals, els reis i els presidents fent saltets a les llotges, les condecoracions civils als medallistes olímpics, els aficionats pintant-se la cara amb la bandera del país: què és això si no política? Quina és la diferència: que és política d’estat, o sigui, política de la normal, tan normal que no és política. És... normal. Surts al camp a jugar un partit, però abans s’interpreten uns himnes. Normal. Si ets un estat.

L’exclusió de la normalitat d’allò que és normal aquí però no allà és greu, perquè és una ofensa gratuïta sobre gent pacífica. Ens omplim la boca de respecte a la diversitat, però així que una expressió nacional no encaixa en els motllos prefabricats de la política, o sigui, els estats, la sancionem.

No cal ser un endeví per saber que d’aquí a dues setmanes, el 4 de novembre, quan la Champions torni al Camp Nou, tot el camp serà un clam d’estelades. És això el que espera la UEFA? Radicalitzar més la gent? Endavant. Ja sabem què passa amb els símbols de llibertat que es prohibeixen, que la gent encara els fa més seus. La diplomàcia del Barça va fracassar. Ara diu que és capaç d’arribar a la justícia ordinària. Farà bé. En nom del club i els seus socis, que en són els propietaris, en nom del país i en nom del respecte als drets més elementals, el Barça ha de jugar i ha de guanyar aquest partit.