Un precedent perillós

No cal ser admirador de Donald Trump ni simpatitzar amb els seus postulats ni amb les seves formes per adonar-se que la suspensió dels comptes de Twitter, Facebook i YouTube del president dels Estats Units és un precedent preocupant que ens hauria de fer encendre tots els llums d'alerta.

Fa una setmana, després de la impactant entrada dins el Capitoli dels partidaris més fanàtics de Trump durant la sessió de proclamació de Joe Biden com a nou president dels Estats Units, que va acabar amb cinc persones mortes, els responsables de la companyia Twitter comunicaven el següent: "Després de revisar de prop els tuits recents del compte @realDonaldTrump i el context que els envolta (específicament com s'estan rebent i interpretant dins i fora de Twitter), hem suspès definitivament el compte a causa del risc d'incitar més a la violència". Però genera perplexitat que els que decideixen suspendre permanentment, o sigui tancar, el compte de Donald Trump siguin els mateixos que mantenen obert el compte del president sirià, Baixar al-Assad, amb 166 milions de seguidors, del president turc, Recep Tayyip Erdogan, o del dictador ruandès Paul Kagame, entre molts altres líders autoritaris d'arreu del planeta i de moviments feixistes de tot tipus.

Certament, Twitter, com totes les altres, és una xarxa social privada i tothom que s'hi uneix s'avé a sotmetre's voluntàriament a les normes de funcionament, que formalment adverteixen del rebuig sobre continguts que puguin ser discriminatoris o d'incitació a l'odi o a la violència contra les persones. Tanmateix, aquesta mena de dret d'admissió no està sotmès a cap altre control que el dels administradors de les xarxes. El límit a la llibertat d'expressió i la valoració sobre els continguts pretesament nocius el decideixen, unilateralment, persones anònimes que es desconeix a quins interessos o motivacions poden obeir.

Quan ens trobem amb xarxes socials com Facebook, que té 2.500 milions d'usuaris; amb YouTube, que en té 2.000; Instagram, amb 1.000 milions, o Twitter, que en suma 340, és evident que no es pot caure en la ingenuïtat d'acceptar que són xarxes privades que poden fer el que considerin més oportú. La dimensió i, per dir-ho pel seu nom, el poder de les grans xarxes socials, no pot quedar al marge dels mecanismes de protecció del dret a la llibertat d'expressió ni podem creure, ingènuament, que sempre estaran en mans de corporacions que buscaran el bé comú i prioritzaran la defensa dels drets fonamentals de les persones.

Si obrim l'angular, es fa estrany que la manera com es protegeix la llibertat d'expressió sigui diferent en funció del suport sobre el qual es difonen els missatges. Si les proclames de Donald Trump sobre frau electoral o les consignes per ocupar el Capitoli no s'haguessin fet amb un tuit sinó en el transcurs d'una entrevista a la televisió o a la ràdio, o mitjançant un article d'opinió en un diari o en un mitjà digital, ¿algú hauria dit que calia tallar l'entrevista, segrestar tots els diaris o despenjar l'article? Ben segur que no.

En el cas dels mitjans de comunicació diguem-ne convencionals, en el millor dels casos s'haurien contrarestat les falsedats amb informació o s'haurien posat en context determinats missatges potencialment perillosos, però no s'hauria silenciat ningú. En canvi, a les xarxes socials els administradors poden decidir en qualsevol moment que hi ha missatges que hem de deixar de rebre i d'altres que es poden amplificar.

L'abast planetari de les xarxes, desvinculades del control de cap autoritat reguladora real que es guiï amb paràmetres inequívocament democràtics, ha fet que l'oligopoli de les grans corporacions privades moduli a conveniència unes plataformes amb un impacte immens sobre la població. Dins dels estats, aquestes qüestions acostumen a tenir la protecció de sistemes judicials que exerceixen de garants dels drets fonamentals, però això desapareix quan el debat es trasllada a la xarxa.

El combat contra els missatges que inciten a la violència i a l'odi no s'ha de fer amb la censura, perquè no és el mateix tapar els problemes que fer-los desaparèixer. La desinformació i les mentides es combaten amb informació clara i veraç, de fonts creïbles, i el fanatisme i l'odi es combaten amb pedagogia i amb bona política.

La resposta que mereixia Trump no era que li tanquessin el compte de Twitter perquè no sentíssim els seus disbarats. El que calia era sotmetre'l a l'escrutini polític a través de mecanismes democràtics com l'impeachment, però ja veurem si aquesta vegada s'arriba fins al final. I, per sort de tots, finalment van ser els ciutadans americans els que, a les urnes, van optar per passar pàgina. És millor sentir Trump des de Twitter que des de la Casa Blanca.