Un resum sarcàstic per a aquest 2020
Quan falten pocs dies per acomiadar l’any són tradicionals a la televisió els resums que serveixen per agafar una mica de perspectiva de tot el que hem viscut. Netflix ha triat el creador de la sèrie distòpica Black mirror per condensar el peculiar 2020. A Charlie Brooker no li ve de nou aquesta tasca. Ja té experiència fent resums de l’any satírics per a la BBC, resums setmanals amb el seu Weekly wipe i fins i tot un especial sobre la pandèmia per a la mateixa cadena.
Death to 2020 és un fals documental. Les imatges que resumeixen l’any són reals però els testimonis i especialistes que valoren les grans notícies són actors que interpreten un rol habitual en aquest gènere informatiu. Samuel L. Jackson fa de periodista, Hugh Grant d’historiador, Lisa Kudrow de portaveu de Donald Trump, Leslie Jones de psicòloga, Diane Morgan de ciutadana que representa la mitjana de la població, Joe Keery de millennial influencer, Cristin Milioti de mare ultraconservadora, Tracey Ullman de reina Elisabet II, Samson Kayo de científic i el mateix Charlie Brooker de director gairebé invisible que els entrevista a tots ells. La veu en off greu i d’entonació una mica sensacionalista és la de l’actor Laurence Fishburne. Tots ells analitzen les notícies més destacades del món amb humor i sarcasme. Per descomptat el tema més important és la pandèmia, el confinament i la investigació de la vacuna contra el covid juntament amb les eleccions nord-americanes. També recull els grans incendis d’Austràlia, la mort de George Floyd, les posteriors protestes antiracistes i el distanciament del príncep Harry de la casa reial britànica, entre altres grans esdeveniments de l’actualitat. A més, es filtren en el relat els grans èxits de Netflix d’aquest 2020. És un format que es podria convertir en una estrena tradicional de la plataforma cada final d’any.
El resultat és un programa entretingut i molt pertinent en aquestes dates, tot i que el nivell de mordacitat i mala llet que normalment utilitza Charlie Brooker és una mica més rebaixat de to. L’humor és més blanc i obvi i el posicionament editorial és innocu. És possible que Netflix hagi fet suavitzar les formes. El caràcter internacional que té la plataforma també ha provocat que en alguns moments el relat experimenti certa confusió a l’hora d’entendre la perspectiva del públic a qui va dirigit. En alguns moments Death to 2020 té una essència molt britànica i en d’altres molt nord-americana. La mirada humorística sovint està connectada a aspectes culturals i identitaris i si s’intenten esborrar es dilueix una mica l’ànima i la capacitat incisiva del guió.
Amb tot, té gràcia com el documental fa el trapella i juga amb els codis televisius del mateix gènere, aprofita la confusió entre realitat i ficció i és una oportunitat entretinguda per ressignificar els detalls més intranscendents de l’any que, per fi, deixem enrere.
