Un toc de Cruyff a la banqueta

BarcelonaSe n’ha parlat molt, dels fills futbolístics de Johan Cruyff. Amb el nom de Pep Guardiola al capdavant des de fa una dècada, cada repàs de les seqüeles tàctiques que va tenir el pas de l’holandès pel Barça, sobretot en la seva etapa com a entrenador al Camp Nou, recupera un nou nom d’algun jugador que s’ha animat a fer carrera després de penjar les botes i que, d’alguna manera, representa el seu estil. L’equació sempre reclama fer justícia afegint-hi el nom de Louis van Gaal com un altre gran influent futbolístic, d’escola oranje i amb marcat segell blaugrana. L’última jornada europea, sense anar més lluny, tornava a posar a l’aparador aquest pes dels dos tècnics holandesos en els entrenadors que actuen ara, amb el primer triomf a la fase de grups de la Champions del Feyenoord de Giovanni van Bronckhorst, tot i que no els valdrà per jugar l’Europa League. Qui s’acomiadava dijous de la segona competició continental era, precisament, el fill de Cruyff, el Jordi, que ara dirigeix el Maccabi de Tel Aviv i que va tancar la seva participació contra el Vila-real.

El cercle de connexions es tanca amb el club groguet, de fet. El pròxim rival del Barça a la Lliga és un dels últims clubs de Primera que ha trobat en un entrenador amb formació a La Masia la solució a la seva gestió esportiva. Quique Álvarez va deixar el Juvenil B del Barça a finals de setembre per sumar-se al projecte del Vila-real, com a segon de Javi Calleja, l’escollit per substituir el destituït Fran Escribà. “Des de petit, al Barça em van inculcar una idea de futbol que m’ha marcat, i qui em va influenciar especialment va ser Cruyff”, reconeixia Álvarez en una entrevista al diari Marca, fa dos mesos. L’entesa futbolística amb Calleja també anava per aquí, per “tenir el control de la pilota i ser dominadors dels partits”, uns conceptes que van compartir amb Manuel Pellegrini quan van ser companys d’equip entre 2004 i 2006.

Però l’exemple de Quique Álvarez al Vila-real no és l’aposta més recent d’un club de Primera per un entrenador de marca Barça. El cas més fresc és el d’Abelardo Fernández, que a finals de la setmana passada va ser presentat com el nou entrenador de l’Alabès. I es va estrenar amb un triomf sonat a Montilivi, aixecant un 0-2 en vint minuts. El Pitu va aprendre, justament, de Cruyff i de Van Gaal en els 8 anys que va vestir la samarreta blaugrana entre 1994 i 2002. “Tàcticament va ser una revolució per a mi jugar amb Cruyff. De defensar amb pocs metres a l’esquena a l’Sporting vaig passar a jugar al camp contrari i amb defensa de tres. Vaig aprendre’n molt”, explicava recentment. També elogiava les “idees molt bones” de Van Gaal, el primer que va tallar vídeos per analitzar el rival, i de Llorenç Serra Ferrer, un altre dels tècnics “ofensius” que el van marcar.

El cas de l’extècnic mallorquí, de fet, mostra l’altra cara de la influència blaugrana als clubs de Primera, i que va molt més enllà de la funció de l’entrenador. Des dels despatxos també s’està marcant una línia futbolística a seguir, com fa Serra Ferrer a la vicepresidència esportiva del Betis. Ha triat un tècnic de marcat estil ofensiu, curós amb la possessió de la pilota i connectat amb la idea de joc del Barça com Quique Setién, un enamorat de Cruyff. “Amb el seu Barça se’m va obrir el món”, diu.

Fent funcions semblants a les de Serra Ferrer hi ha el cas de José Ramón Alexanko al València, on des del febrer del 2017 fa de director esportiu. Ja feia dos anys que dirigia l’acadèmia valencianista. Alexanko, que també va passar pel futbol base del Barça, va ser el capità del Dream Team i es va retirar en plena eclosió de Cruyff l’any següent a la Copa d’Europa de Wembley. “El Johan va ser un geni que ens va deixar un llegat increïble. Tot el que em va ensenyar m’ha permès seguir vinculat al futbol ara”, va dir al Memorial Cruyff el març passat.

Amb menys trajectòria al Barça, però igualment tocat per les mans de Cruyff els anys noranta, hi ha Delfí Geli manant a la presidència del Girona, des d’on està dotant d’identitat futbolística el club de Montilivi. A la carpeta d’exjugadors blaugranes als despatxos hi figurava el nom de Francesc Arnau fins a l’octubre, però l’exporter, que va conviure amb Bobby Robson i Van Gaal al Camp Nou, va ser destituït com a director esportiu del Màlaga en plena crisi de resultats, després de dos anys al càrrec i un grapat més al futbol base de l’entitat andalusa.

El ‘dream team’ de les banquetes

Tornant a la gespa, la Primera Divisió espanyola viu enguany una de les temporades amb més influència del Barça a les banquetes. A banda dels esmentats Quique Álvarez i Pitu Abelardo, hi ha més clubs amb entrenadors de passat blaugrana dirigint equips. Els casos més coneguts són els d’Eusebio Sacristán a la Reial Societat, on ja fa tres temporades que introdueix una mica de la idea Cruyff que ja intentava posar en pràctica al Miniestadi, i el recent de Juan Carlos Unzué, buscant una oportunitat com a primer entrenador a Vigo amb el Celta, després de ser la mà dreta de Luis Enrique.

Més invisible és el cas de Cristóbal Parralo al Deportivo, per exemple. El que va ser lateral dret amb Cruyff durant l’exitós curs 1991-92 està substituint Pepe Mel a la Corunya des de finals d’octubre, després de fer bones actuacions al filial gallec. Quan va agafar l’equip, admetia als mitjans del Dépor que de Cruyff se n’havia quedat amb la idea de “pressionar el rival i ser protagonista del joc a través del toc de pilota”.

Un altre nom que ha de sortir a la llista és el de Roberto Bonano, un dels tècnics ajudants d’Eduardo Berizzo al Sevilla. El porter argentí fa anys que segueix el Toto a les banquetes i, en l’etapa de Johan Cruyff a la selecció de futbol catalana, també s’hi va asseure com a entrenador de porters de Catalunya.

Si s’amplia la mirada, del futbol del Barça al futbol català, més en general, mereixen una menció Manolo Márquez, que va dirigir la UD Las Palmas en les sis primeres jornades de Lliga, i Joan Carles Oliva, un dels tècnics de l’ staff de Quique Sánchez Flores a l’Espanyol, per completar un panorama amb tretze clubs de Primera amarats d’un estil de joc ofensiu, creatiu, cruyffista. En queden al marge els quatre clubs madrilenys (Reial Madrid, Atlètic, Leganés i Getafe); els dos que, curiosament, vesteixen de blaugrana (Eibar i Llevant), i l’Athletic Club.

L’estil culer i català es deixa veure en staffs i despatxos

staffsUn segon de mirada culer

A finals de setembre, Quique Álvarez va deixar el Juvenil B del Barça per sumar-se al projecte de Javi Calleja al Vila-real. Mai ha amagat que busca un tipus de futbol de toc i protagonista.

El Pitu Abelardo a Vitòria

L’últim club que ha optat per un tècnic de formació blaugrana és l’Alabès, que ha triat Abelardo per salvar el seu projecte. El Pitu va viure entre el final de Cruyff i l’etapa Van Gaal.

Dos vells coneguts del club: Eusebio i Unzué

A la Reial Societat ja fa tres anys que Eusebio Sacristán intenta plasmar les idees que ja volia mostrar amb el Barça B al Mini. Des de l’estiu és Juan Carlos Unzué qui prova sort a Vigo, on busca que el seu Celta jugui bé.

Parralo i Bonano, els tapats

El Deportivo de la Corunya va fer fora Pepe Mel i va optar per Cristóbal Parralo, lateral dret de Cruyff el curs 1991-92. Com a ajudant de Berizzo al Sevilla hi ha Roberto Bonano, que entrenava els porters de Catalunya en l’era de Cruyff a la selecció.

Estil Barça a les oficines

Fora de les banquetes també s’imposa la influència de Cruyff. L’exjugador Delfí Geli mana a Girona, Llorenç Serra Ferrer fa de vicepresident al Betis i Alexanko, capità del Dream Team, és director esportiu al València.

Dos destituïts

També a Màlaga i Las Palmas lluïa l’estil Barça i català. Però Francesc Arnau va perdre el càrrec de director esportiu al club andalús, i Manolo Márquez, el de tècnic a l’illa canària.