‘Bodyguard’: L’únic dolent és el títol
Netflix ha estrenat la sèrie de la BBC Bodyguard. Al Regne Unit s’ha convertit en una obsessió nacional i en motiu d’addicció col·lectiva. El pitjor és el títol, perquè sembla que t’hagis d’empassar la trama carrinclona d’un guardaespatlles guapíssim que es veu obligat a protegir una dona poderosa i atractiva que no és conscient de les conseqüències de les seves decisions i que aboca el país a un clima de terror. I que el guardaespatlles la salvarà del seu propi nyap i ella es llançarà als seus braços admirada per la feina feta i agraïda per haver-li obert els ulls.
Si bé en els dos primers episodis hi ha alguna cosa d’això, Jed Mercurio, especialista a oferir la cara més fosca de les institucions públiques, ha sabut crear un thriller modern d’alta tensió on aquest aspecte acaba sent el menys important, fins i tot tenint en compte que la protagonista, la ministra d’Interior, té com a mínim uns dotze anys més que el seu guardaespatlles.
L’arrencada de la sèrie, amb l’escena angoixant del tren que ens serveix per conèixer el protagonista, el sergent David Budd, són vint-i-cinc minuts de televisió trepidants que no és només un inici potent sinó l’advertència de la tensió que experimentarem de manera gairebé constant durant els sis capítols.
Bodyguard és un thriller psicològic absorbent que podríem entendre com una mena de versió britànica de Homeland. De fet, Budd té trets en comú amb Carrie Mathison: un professional amb un gran sentit del deure però amb una fragilitat psicològica que entorpirà la seva trajectòria. Budd és un heroi de guerra, veterà de l’Afganistan, que no vol admetre la seva profunda síndrome d’estrès posttraumàtic. Destinat a protegir la ministra d’Interior, Julia Montague, en un Londres en alerta màxima per terrorisme jihadista, Budd serà víctima de les clavegueres de la política i el joc brut. El seu permanent estat d’alerta, la seva rigidesa i el seu estrès s’encomanaran a l’espectador, que no dubta mai de la integritat del personatge.
Bodyguard és una sèrie en què cada capítol donaria per a un article sobre múltiples detalls: la perspectiva de gènere, la representació positiva de rols femenins, els estereotips, la construcció del suspens, la manera de ficcionar el terrorisme i la jihad, l’habilitat per desconcertar l’espectador sense estafar-lo, el joc narratiu de destruir estratègies de guió tradicionals i com aprofitar-se dels patrons més clàssics dels thrillers psicològics...
Bodyguard posa en joc de manera simultània conspiracions policials, serveis d’intel·ligència en conflicte, lluita antiterrorista, sistema polític corrupte i joc brut.
Un thriller d’última generació que consolida un fet determinant: si anys enrere els thrillers polítics volien transmetre confiança en uns governs sòlids que lluitaven de manera implacable contra el mal. Actualment les sèries ens estan advertint que vivim governats per autèntics cretins i que els bons són eliminats pel camí.
