Unitat de destí en el dèficit fiscal

Segons un informe de l'agència de qualificació de risc financer Moody's, publicat tot just aquest dimarts, Catalunya, les Balears i el País Valencià són les regions d'Espanya més exposades als problemes de finançament públic que es derivaran de la pandèmia del covid-19. (Apreciacions terminològiques: recordem que, en l'àmbit europeu, la paraula regió no té cap connotació pejorativa ni de cap altre tipus. Per altra banda, exposades –exposed en anglès– és la paraula que es fa servir a l'informe esmentat, tot i que potser nosaltres en faríem servir d'altres: sotmeses, per exemple.)

No podem dir que sigui cap sorpresa, i els que insisteixen a negar l'existència dels Països Catalans aquí tenen la prova d'aquesta existència: una altra cosa tal vegada no, però els Països Catalans –el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears– són una unitat de destí en el dèficit fiscal. No entrarem en cap llarga i abstrusa disquisició sobre les diferents maneres que existeixen de calcular les balances fiscals, art que per altra banda desconeixem, tant com els saldos fiscals, monetaris i hipotètics que en resulten. Però sobretot no hi entrarem perquè, es calculin com es calculin, s'arriba sempre a una conclusió: de les disset comunitats autònomes que formen el feliç Regne d'Espanya, n'hi ha unes que són contribuents netes i unes altres que són receptores netes. Les primeres, a més, tenen també una característica comuna, i és que s'hi parla la llengua catalana. Hi hem d'afegir Madrid, tot i que la seva condició de contribuent neta ja no és tan nítida (valgui el joc de paraules) perquè els comptes d'allò que és capital del Regne i, alhora, comunitat autònoma en ella mateixa (en un desdoblament ben atípic) no són ben bé d'eixe món. L'altre aspecte que tenen en comú les Balears, el País Valencià i Catalunya (i que l'agència Moody's assenyala com a causa de la seva fragilitat davant de les conseqüències de la pandèmia) és la seva dependència de sectors econòmics que aporten un valor afegit molt escàs o nul: construcció, turisme i serveis. Totxo, turisme i fons europeus: la recepta d'aquell España va bien que Aznar proclamava triomfalment l'any 1997. A ell li ha anat bé, certament.

Els fons europeus tornen ara a tenir un paper fonamental perquè l'economia espanyola no passi per ull, i el grau d'èxit o de fracàs en la sortida de la crisi dependrà en gran mesura de l'encert o el desencert a l'hora d'assignar-los i gestionar-los. Però Moody's també adverteix: “Els governs nacionals proporcionaran a aquestes regions ingressos addicionals [també estudien casos a Itàlia i al Regne Unit, tot i que els més vulnerables segueixen sent el País Valencià, Catalunya i les Balears], però la capacitat de resistència a més llarg termini dependrà del seu equilibri fiscal anterior a la pandèmia”. Dit d'una altra manera, hi ha un model que ha arribat al final i un altre que haurà de començar i que encara no sabem quin és. Però no serà idèntic, ni segurament semblant, al dels darrers cinquanta anys.