La unitat independentista després del pacte de la Diputació
BarcelonaL'independentisme ha viscut immers, des de la creació de l'ANC el 2011, en la idea de la unitat. Primer amb el debat de les llistes unitàries, que mai van ser factibles perquè la CUP sempre se'n va desmarcar però que van desembocar el 2015 en la candidatura de Junts pel Sí per al 27-S. Aquella operació, recordem-ho, no va assolir els objectius dels seus promotors, que aspiraven a la majoria absoluta i es van haver de conformar amb 62 diputats de 135. El govern que finalment encapçalaria Carles Puigdemont seria políticament dependent dels 10 diputats de la CUP.
De les llistes unitàries es va passar a la unitat d'acció, amb governs de coalició a la Generalitat i fulls de ruta compartits amb les entitats socials. En realitat, però, només quan es va fixar un objectiu clar com el de l'1-O la majoria independentista JxSí-CUP va ser operativa al Parlament i es va aconseguir aprovar un pressupost, el del 2017. Des de llavors no se n'ha pogut aprovar cap més. Aquesta unitat d'acció, però, mai va ser completa perquè sempre hi va haver espais institucionals on tant ERC com CiU pactaven amb altres formacions, bàsicament a l'àmbit municipal. Un exemple serien els pactes de CiU amb el PSC a Girona o la Diputació de Tarragona. Tampoc al Congrés de Diputats hi ha hagut mai una unitat d'acció total independentista.
El cas és que després de les eleccions municipals del 26-M aquesta unitat d'acció s'ha acabat d'esfumar del tot en l'àmbit local. En primer lloc perquè era il·lús, i especialment nociu, en un país tan barrejat com Catalunya voler imposar una dinàmica de blocs fins a les últimes conseqüències. I en segon lloc perquè després del fracàs de la gestió dels fets de l'octubre del 2017 els partits independentistes han optat per prioritzar els seus propis interessos i enfortir els seus respectius espais electorals.
El vel ha caigut definitivament amb el pacte de JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, la tercera institució catalana amb més pressupost i una palanca clau per fer polítiques locals. Aritmèticament, els postconvergents podien triar entre pactar amb el PSC o amb ERC, que tenen els mateixos diputats provincials, un cop els comuns havien anunciat que es votarien a ells mateixos. JxCat va optar finalment per fer efectiu el pacte negociat pel president del PDECat, David Bonvehí, amb el secretari d'organització del PSC, Salvador Illa. Es tracta, doncs, d'un acord cuinat per les cúpules dels dos partits que en cap cas ha estat desautoritzat ni per Carles Puigdemont ni per Quim Torra, fins ara els màxims defensors de la unitat independentista.
Aquest acord obre un nou escenari en la política catalana i agreuja la fractura que ja existia entre els dos socis de govern a la Generalitat. Ara mateix, l'única argamassa que els uneix és preparar la resposta conjunta que s'haurà de donar a la sentència del Suprem contra els líders del Procés. Més enllà d'això, la unitat independentista no existeix. Només cal que els partits siguin valents i ho explicitin perquè els ciutadans en puguin treure les seves pròpies conclusions i s'estableixin objectius clars.