La universitat després de la pandèmia
La situació provocada per la pandèmia del covid-19 és tan excepcional que qualsevol cosa que s’escrigui pot quedar desmentida l’endemà o en les hores següents. Ni tenim prou dades ni les coordenades de com serà el futur immediat. De fet, ni tan sols tenim el coneixement de com gestionar l’aquí i l’ara. El que és clau és que les coses ja no seran iguals després d’aquesta crisi sanitària. El món serà diferent i, òbviament, també ho serà la universitat.
No fa gaire John Carlin escrivia que les sigles aC ja no voldran dir abans de Crist sinó abans del Coronavirus, i la veritat és que, més enllà de la boutade, em sembla que té raó i que seríem uns irresponsables si no penséssim en un dC constructiu i sostenible. Ara tot està guiat per les urgències, però cal pensar també en quina universitat tindrem després de la pandèmia.
La universitat ha fet front a la crisi sanitària, com moltes altres institucions, amb improvisació i sense xarxa. Però cal dir que l’única cosa que ha deixat de funcionar són les classes presencials, i allò que sempre havia estat una crítica ara s’ha convertit en una fortalesa: i és que la inèrcia de les universitats s’ha convertit en una ajuda impagable per passar a la no presencialitat d’un divendres a un dilluns. I aquest miracle té un únic responsable: la mateixa comunitat universitària, que ha mostrat ganes, voluntat i força per fer front a un repte enorme. Però hem de pensar en el dia després; reconduir les urgències per convertir-les en oportunitats. Aquestes oportunitats les hem d’aprofitar per construir un sistema que hagi après del que ara vivim i mai havíem viscut.
Hem de reflexionar sobre la docència i com l’hem definit fins ara. Haurem de superar la dialèctica, a vegades perversa, entre presencialitat i no presencialitat. Haurem de repensar què fem quan fem ús de la tecnologia i les classes online com a recurs secundari. Ara ha esdevingut el refugi per a molts i està donant bons resultats. No fa gaire, el Consell Interuniversitari de Catalunya tractava el tema dels graus de formació del professorat online. Poques setmanes després aquesta discussió adopta una dimensió encara molt més important.
Qui imagina ara una universitat sense una immensa potència tecnològica? Qui és capaç de dir ara que la nostra situació tecnològica no tenia carències i limitacions que llastaven col·lectivament la feina de la comunitat universitària i del sistema? No hi ha manera d’escapar-se del repte de fer que el sistema universitari sigui infinitament més competent i sòlid en matèria tecnològica. Excepte honroses i conegudes excepcions, la transformació tecnològica a les universitats vindrà empesa per la crisi sanitària. I no ens enganyem, no parlen només de la docència. Ara sabem que bona part de la gestió que fem les universitats es pot organitzar d’una altra manera, menys burocràtica, més àgil i més dirigida a servir l’usuari, no a servir el mateix sistema.
Però si la docència i la gestió s’hauran de revisar, encara més la recerca. I no pas perquè no se’n faci de bona en el sistema universitari. La universitat tindrà la responsabilitat, amb altres actors del món de la recerca, de dibuixar amb molta cura i dedicació un marc en què l’impacte del que es faci sigui real i tangible. Hem confirmat en poc temps allò que ja sabíem però que no dèiem. La recerca de qualitat ha de permetre, en algun punt del seu camí, ser transferida i identificar l’impacte social que té realment. Més que mai, les prioritats amb què s’han de concedir recursos públics s’hauran de tenir molt clares. I no hi haurà cap altra manera de fer que no sigui reivindicar el paper dels i les científiques.
Qui pot oblidar ara el paper crucial de les universitats en la formació i recerca que ens permetrà sortir d’aquesta crisi? Ara ens recordem de perfils i graus universitaris massa menystinguts, a vegades. Qui discuteix ara el paper crucial de medicina, infermeria, treball social, educació social, biologia, farmàcia o química, o la feina dels mestres o psicòlegs? Qui discutirà ara una sòlida formació en matemàtiques i estadística, que s’han fet fonamentals per seguir el que vivim amb rigor i detall? La universitat del dia després haurà de tenir en compte prioritats fins ara no sempre reconegudes, i amb especial atenció a les professions sociosanitàries.
Ara es tracta d’estar a l’altura de les circumstàncies per fer una nova realitat social més humana i una universitat més centrada en això, i a la qual no se li pot permetre que es desviï ni un mil·límetre d’aquest camí de compromís amb la ciència (totes), el coneixement i les persones.
