Vacances pagades

Ai, ens mirem el catàleg i no ens acabem de decidir. Quin estrès, això de triar les vacances de la família. Que no és triar, escolta, nena, perquè tenim la casa de Mallorca, que està buida tot l’any. Casa? He dit casa? Però si és un palau! Que ja està a punt, tota neta, amb els llits fets, la nevera, el rebost i el celler plens de llagostes, de vinya Cascajo i de carpaccio i de tòniques, per als gintònics, ai, sí, per quan vinguin els convidats... Potser que triem Mallorca. Com cada any.

Però ella diu que això no són vacances, ja ho entenc, jo també, ella vol anar a un lloc d’incògnit, oi que m’entens? Ella amb l’home i les nenes s’estressa, perquè a més a més té la sogra allà ficada tot el dia, i, en realitat, la sogra i ella no es fan. No em facis parlar. Ella és una “quiero y no puedo” i la sogra sempre se l’ha mirada amb mals ulls, que també ho entenc. Ell? Un peix bullit. Res, nena, tot el que té d’alt ho té d’estaquirot. Les nenes? Uns àngels. Uns àngels de bondat, pobres fills, sobretot la gran, que és la que s’ho quedarà tot. Tot el dia amb les mainaderes i les perruqueres i les modistes. Sí, nena. Jo a la criatura aquesta no li 'arriendo la ganancia'.

Jo et dic el que faria. Els paguem l’estada a Mallorca i després, si volen fer un viatget per separat (això ho fan, ara) ell i ella, doncs que el facin, i també els hi paguem, però no cal que ens n’enviïn fotos. Que vagin a la Polinèsia, a Indonèsia o a la Telequinèsia Oriental, però d’incògnit, que també els hi paguem. Decidit, doncs? Els paguem un mes a Mallorca i el viatge d’incògnit. El pare d’ell que vagi on vulgui, amb les amigues que vulgui, que també ho paguem. I tant, només faltaria. I la mare, si vol, que vagi a Grècia a veure la família. Quin estrès, nena, decidir cada any, cada any, quines vacances paguem a la família. La família reial, vull dir. La nostra es queda a casa.