La pandèmia impulsa la revolució de les vacunes genètiques

El principi de la vacunació és activar la resposta immunitària contra un microbi sense que hàgim de passar la malaltia que causa, i així quedar-ne protegits de cara a futures infeccions. Primer s’aconseguia injectant tot el microbi inactivat. Després, es va veure que n’hi havia prou utilitzant una proteïna del virus o el bacteri, que generava una reacció semblant. Aquests dos sistemes eren la base de totes les vacunes que s’han administrat massivament des del segle XVII... fins que va arribar el covid-19. La necessitat d’aturar la pandèmia ha permès acabar de posar a punt un nou tipus de vacuna, feta amb informació genètica, que portava trenta anys desenvolupant-se i que pot canviar-ho tot a partir d’ara.

Instruccions vs. proteïnes

Les nostres cèl·lules fabriquen proteïnes, les eines que els permeten portar a terme les funcions del dia a dia. En produeixen només quan fan falta, seguint les instruccions que hi ha escrites als gens. El genoma humà està fet d’ADN, una molècula molt llarga que va molt bé per emmagatzemar informació i que es guarda en un compartiment a part, el nucli. Per aquest motiu, quan arriba el moment de llegir la recepta per elaborar una proteïna, la cèl·lula la copia en una molècula més petita i mòbil anomenada ARN missatger. Si l’ADN és una enciclopèdia, l’ARN seria un post-it on anotem les dades que ens interessen per endur-nos-les.

A la segona meitat del segle XX es va descobrir que si introduïm fragments d’ADN en una cèl·lula podem aconseguir que produeixi la proteïna que vulguem. No va ser fins a l’any 1989 que es va veure que el truc també funcionava embolicant una molècula d’ARN amb una capa de lípids, unes molècules greixoses que li permeten travessar les membranes de les cèl·lules. Va ser poc després que es va pensar que això podria servir per fer vacunes. Si sabem que injectar la proteïna d’un microbi provoca una resposta immunitària protectora, potser es podria aconseguir el mateix efecte només enviant-ne les instruccions i deixant que fos la mateixa cèl·lula humana qui fabriqués la proteïna aliena. Un cop detectada pel sistema immunitari, es dispararia la producció d’anticossos.

Però això és més fàcil de dir que de fer, perquè l’ARN és molt fràgil i de seguida es degrada. Malgrat tot, la recerca va avançar ràpidament i a mitjans dels anys 90 ja es duien a terme experiments inicials amb vacunes d’ARN. Abans d’acabar la dècada, s’havia establert la primera companyia dedicada a produir fàrmacs d’ARN. El 2017 hi havia una vintena d’assajos clínics amb aquestes vacunes (produïdes per companyies com BioNTech, CureVac o Moderna), contra malalties tan diferents com la ràbia, la grip, el virus del Zika o la sida, finançats en bona mesura pel govern dels Estats Units i la Fundació Gates. Malgrat els resultats encoratjadors, encara es dubtava de si serien eficaces: calia una gran inversió de temps i diners per acabar de provar-les.

Arriba el nou coronavirus

Tot va canviar de cop i volta a principis del 2020, quan un virus nou entrava en escena i desencadenava una pandèmia impossible de controlar. Ràpidament, els científics es van posar a dissenyar una vacuna per aturar-lo a partir de totes les tècniques disponibles i amb uns recursos fins llavors inimaginables. Era l’empenta que el camp de l’ARN havia estat esperant. Només uns mesos després, Pfizer/BioNTech i Moderna aconseguien que arribessin al mercat les primeres vacunes d’ARN de la història i demostraven així que la nova tecnologia funcionava igual o millor que les altres.

L’avantatge d’aquesta mena de vacunes és que són molt flexibles. Es poden preparar contra qualsevol tipus de diana i el mateix procés de fabricació, que és ràpid i econòmic, serveix per a totes les vacunes. Les tradicionals, en canvi, costen molt més de produir i s’han d’optimitzar una per una. A més, normalment necessiten injectar-se amb una substància anomenada adjuvant per generar una resposta prou forta, mentre que l’ARN pot fer aquesta feina tot sol. No és casualitat, doncs, que la cursa per la vacuna del covid-19 l’hagin guanyat les d’ARN, que s’han pogut desenvolupar amb més celeritat i han aconseguit unes xifres de protecció altíssimes.

Seguretat i promeses de futur

A més, gràcies als experiments d’aquest últim any, hem vist que les vacunes d’ARN són tan segures com les clàssiques. Igual que totes les vacunes, tampoc han de tenir cap efecte negatiu a llarg termini, perquè l’ARN es degradarà ràpidament quan ha dut a terme la seva tasca. A més, l’ARN viral que s’injecta no pot entrar al nucli de les nostres cèl·lules i, encara que ho fes, no es barrejaria amb l’ADN humà perquè són químicament incompatibles. No hi ha risc, doncs, que modifiquin els nostres gens i puguin causar algun problema en el futur.

Les vacunes genètiques s’aniran perfeccionant i poden ser molt revolucionàries. El covid-19 ens ha permès acabar de posar a punt una eina que pot servir per generar immunitat contra qualsevol microbi amb rapidesa. Segurament en veurem aviat contra altres tipus de microbis, i potser seran la solució per a malalties infeccioses que se’ns resisteixen, com la grip, la malària o la sida.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC