Què està fallant?

BarcelonaMostra del desconcert d'aquests dies és que, en lloc de centrar-se políticament i socialment al voltant de la sentència al Procés, s'ha acabat parlant d'ordre públic, de contenidors cremats, de violents i d'excessos policials, amb els Mossos en el punt de mira. La protesta, catalitzada pel xoc amb les forces de seguretat, s'ha convertit en un fi en si mateixa i, paradoxalment, sembla que hàgim oblidat tant els presos polítics com una sentència tan jurídicament feble i arbitrària, tan perillosa per als drets i llibertats, tan políticament venjativa. Les marxes pacífiques i massives han quedat eclipsades per una violència al carrer que és injustificable des de qualsevol punt de vista i que trenca amb anys de mobilitzacions exemplars. Precisament quan l'Estat, amb una sentència forassenyada que fa més gran el conflicte, s'ha tornat a fer antipàtic per als demòcrates més coherents del món –només cal llegir, per exemple, l'editorial del diari Le Monde d'aquest dijous–, el sobiranisme català, en lloc d'aprofitar l'avinentesa, ha fet un pas enrere incendiant els carrers i oblidant el tarannà pacífic que fins ara l'ha fet mereixedor de respecte, a dins i a fora, i li ha donat identitat. S'ha perdut una oportunitat i cal corregir urgentment el rumb, cosa a la qual no han ajudat els titubejos del president del Govern. Les entitats han estat més clares: zero violència.

La vaga convocada per aquest divendres hauria de marcar un punt d'inflexió que retorni el sentit comú al carrer i a la política. Mantenir l'escalada d'aldarulls no farà més que empitjorar les coses i deslegitimar la indignació ciutadana per les condemnes als presos polítics independentistes, a més d'obrir la porta a una intervenció invasiva de l'Estat que deixaria definitivament tocades les institucions d'autogovern. Per coherència amb el que han estat tots aquests anys de reivindicació pacífica i democràtica del dret a decidir, per responsabilitat institucional i per un senzill sentit de l'estratègia, resulta imprescindible que el malestar es canalitzi per mètodes no-violents. La vaga d'aquest divendres, doncs, és crucial per canviar el to de la resposta al carrer. El protagonisme de les marxes a peu que confluiran a Barcelona pot ajudar a donar-li un tarannà netament cívic.

Tot això en el terreny de la protesta. Pel que fa al camp pròpiament polític i institucional, la setmana ha conclòs amb una pirueta incomprensible del president de la Generalitat, Quim Torra, que ha desconcertat propis (els membres del Govern, no només d'ERC, sinó també de JxCat) i estranys. Llençar una proposta de nou referèndum sense cap acord previ amb ningú és una fugida endavant que debilita encara més l'executiu, divideix l'independentisme i allunya els comuns, amb els quals s'havia encetat un acostament per a l'aprovació dels pressupostos. El protagonisme que ha volgut adquirir Torra, a més d'estratègicament absurd, va també en detriment del que aquesta setmana havia de ser l'objectiu prioritari, tan important per si mateix: la denúncia d'una sentència indigna d'una pretesa democràcia consolidada.