Valent adolescent

La meva amiga m’explica que ahir, el fill de disset, li va dir que era una mare horrible, que li semblava que (aquella mare horrible) no vetllava per fer-lo feliç, que li agradaria fotre el camp ben lluny, on diuen que la gent és jove, enrotllada, covid free i feliç. La mare li va dir que li sabia greu i el (fucking) adolescent, que a la Guerra de les Gàl·lies seria un "validus adulescens", es va ofendre per la tristesa materna. Però llavors la meva amiga m’ensenya un vídeo que van gravar ella i el (fucking) adolescent. Se’ls veu a tots dos, cantant com corbs, una cançó petarda de les que no podrem posar per Cap d’Any. Fan cares estereotipades de videoclip. Ell –mare meva– li pica el cap amb les mans com si toqués la bateria. El vídeo no pot ser més feliç, més envejable.

“Quanta gent pagaria per viure aquest moment...”, li dic. I és ben cert. Aquest moment boig i alegre, el que t’emportaries a la tomba, amb el teu fill, fent l’idiota, abandonats, lluny de tota convenció, lluny de tota crítica, de tot retret. Aquest moment amb tu i ningú més, quin regal, quina burrada. Quin dels dos moments és més veritat? Aquell en què cantava amb tu o aquell altre, aquell en què et va dir que eres una mare horrible?

Ah, porres, porres. Quin malson i quina emoció, l’amor incondicional. Et pots morir de pena per una frase cantelluda, però et pots morir d’alegria per una cançó a mitges. T’estimo, t’odio. Estima’m, no m’odiïs gaire.