El valor de les paraules d'Iglesias sobre l'exili

BarcelonaLes paraules del vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, en què definia Carles Puigdemont com un exiliat i fins i tot el comparava amb l'exili republicà han provocat una tempesta política a Madrid, on la triple dreta s'ha tornat a unir per demanar-li la dimissió. Evidentment, les declaracions d'Iglesias toquen os perquè reconèixer l'existència d'exiliats per les seves idees polítiques suposa acceptar que la democràcia espanyola no respecta els drets que diu defensar a la seva Constitució. Per tant, hi pot haver un punt d'incoherència en aquestes paraules d'algú que és vicepresident del govern d'un estat que empresona i obliga a l'exili adversaris polítics, però com afirmava en la mateixa entrevista, els membres de la seva formació han descobert que no és el mateix "ser al govern que tenir el poder".

I això és així perquè el posicionament d'Iglesias no tindrà conseqüències immediates, com li reclamava el vicepresident, Pere Aragonès, perquè el líder lila està en minoria al govern i el PSOE no està per la labor d'avançar cap a l'amnistia, ni tan sols per aprovar els indults o reformar el delicte de sedició abans de les eleccions. Tot i així, seria un error treure importància o valor al fet que el vicepresident del govern espanyol s'expressi en aquests termes, i ho faci coneixent el malestar que provocaria en els seus socis socialistes i la reacció furibunda que tindria la triple dreta. Iglesias demostra ser valent i coherent, en ocasions fins i tot més que els mateixos comuns.

Una part de la polèmica s'ha centrat en la comparació amb l'exili provocat per la Guerra Civil. Aquest debat, que ja hem tingut a Catalunya en el passat, està fora de lloc, ja que ni les circumstàncies històriques ni el volum ni les condicions de l'exili és comparable. A més a més, com en tots aquests processos, d'exilis provocats per la dictadura n'hi va haver molts. No va ser el mateix l'exili d'un conseller de la Generalitat que el d'un alcalde d'un poble petit, o el d'un milicià del POUM que el d'un professor universitari que va ser purgat als anys seixanta. Als anys 40 només una minoria va poder gaudir d'un exili confortable, però la majoria van haver de fugir a França o altres països en unes condicions molt precàries i una part gens menyspreable va acabar en camps de concentració nazis.

Afortunadament, el context actual és molt diferent. I aquí el que és substancial és assenyalar que, igual que el 1939, l'any 2017 un grup de dirigents polítics catalans van marxar a l'exili veient que a companys seus els acusaven de delictes que no havien comès, com el de sedició o rebel·lió, en una ofensiva liderada pels jutges i els fiscals més conservadors. Són, per tant, exiliats per motius polítics perquè, com bé va dir Iglesias, ni s'han enriquit, ni han robat ni han amagat diners a Hisenda. Es pot ser crític amb la seva actuació o estar-hi directament en contra, però qualsevol demòcrata hauria de subscriure les paraules d'Iglesias i admetre la barbaritat jurídica que s'ha perpetrat amb els dirigents independentistes catalans. Malauradament, de veus com la d'Iglesias no n'hi ha gaires a Espanya.