Els valors democràtics

Catedràtic d'Economia de la UPFEl sobiranisme tindrà a Catalunya la força que li doni la seva gent. No és una frase tòpica. És una constatació que ha definit el comportament electoral al llarg del temps, dintre sempre d’un eix catalanista, sobiranista o independentista; d’èmfasi diferent segons les conjuntures, però sempre amb un vector guanyador. I aquest vector s’ha mostrat més sòlid i estable que el resultant de l’eix dreta-esquerra. No només perquè avui molta gent ja no distingeix gaire bé entre l’una i l’altra -sí, en canvi, entre els seus extrems-, sinó perquè l’eix nacional ha donat una estabilitat molt superior, una estabilitat de què el nacionalisme espanyol encara no disposa. Recordem, si més no, que fins i tot l’ancoratge ideològic andalús del PSOE s’ha ensorrat. Tampoc el regeneracionisme de dretes, amb Suárez al capdavant i amb el fracàs de l’operació reformista del nostre Roca, no va tenir en el seu dia un final millor.

Que el lector faci el contrast entre la situació catalana, per dura que sigui, i la diàspora dels milers de càrrecs que ara han perdut el sosteniment principal a Andalusia. Gent que ha fet de la política i l’obediència a qui manava la seva professió. No vull dir que Catalunya sigui totalment immune als vicis que han portat a una situació com aquella, però estem a anys llum d’aquella manera d’entendre la política. El nacionalisme català ha sigut sempre més transversal que l’espanyol. Ha recollit classes acomodades burgeses i operaris psuqueros. L’economia real, els despatxos professionals i la indústria productiva els han fet a tots ells menys dependents de les menjadores polítiques, més lliures en aquest sentit per valorar alguna cosa més que les obediències incondicionals, almenys en els primers nivells, els més il·lustrats i més directius. Suquets de Portabella, cercles empresarials a Sa Tuna, el civet de Conde... Tot i els seus perills, aquesta manera d’entendre la política ha tingut un cost-benefici positiu per al nacionalisme, ni que sigui com a resultat de comparar-ho amb les alternatives d’altres indrets.

La força actual de l’independentisme davant dels poders omnímodes i sense miraments de l’estat espanyol consisteix precisament en la debilitat dels qui, a cada conjuntura, lluiten políticament per la supervivència, pels càrrecs. Sánchez ha nodrit recentment tota una administració amb multitud de nomenaments, pràcticament sense catalans. Ara té una pressió addicional enorme per acollir els que piquen a la porta amb carnet andalús. ¿Posaran tots ells en perill el seu futur prenent actituds que els facin perdre vots al Congrés, amb el risc consegüent de ser desallotjats del poder amb una nova moció de censura?

És trist que en la política les coses hagin d’acabar valorant-se en aquests termes. Però és el que hi ha. I en el fons aquesta és ara l’única esperança que el govern socialista, que vol mantenir el comandament, mostri valentia almenys a curt termini i faci un pas real d’aproximació -més enllà de l’escenificació de dijous passat- a la disjuntiva en la qual estem instal·lats. Ningú assenyat pot voler la confrontació. Però per a molts catalans la inacció d’aquest govern socialista, com de l’anterior del PP, en relació amb la situació injusta dels líders independentistes, no admet avui més mitges tintes. Acotar el cap davant del govern de Sánchez per salvar la seva administració de l’estat allunyaria les bases de votants de l’actual majoria parlamentària a Catalunya.

El 21 de desembre del 2017 la coalició sobiranista-independentista (els dos pesos d’aquest binomi pugen i baixen conjunturalment segons l’acció del govern central) va revalidar la majoria anterior, davant la sorpresa general de qui amb el 155 i noves eleccions pensava liquidar la reivindicació catalana. Ara de nou, si es consuma la ignomínia amb condemnes contra els presos catalans, no hi haurà més opció que tornar-nos a comptar. Convocar eleccions i mostrar a Europa que la flama, tot i que cansada, encara indica el camí. Comptem-nos les vegades que calgui, a les locals, espanyoles, europees, catalanes. Des dels valors més democràtics. Cal mostrar paciència i demanar comprensió als que creuen que es podria anar més ràpid amb les majories actuals. I, mentrestant, observar com d’altres, des dels seus eixos ideològics, es barallen pel poder i mostren, amb la seva necessitat de sobreviure, l’única força de qui no té poder però manté, constant, la majoria del vot de la seva gent. És el que toca.