On són els valors del laïcisme?
La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu, creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament- perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses; que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic. Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la intolerància.
Però en cap procés civilitzador la fe precedeix el dogma: com menys humans som més certeses necessitem, igual que els nens. Créixer vol dir passar de venerar certeses a venerar misteris, de catecismes a fes. No es creix passant de creure a no creure en res. Tota civilització, tota persona, entra en crisi i decadència si, quan qüestiona el dogma, no conserva l’essència de les creences que encotillava i estrafeia: si perdent el dogma perd, també, la fe. De les creences que ens queden -després d’aquest subtil i arriscat exercici- en podem dir laïcisme o valors republicans.
Entendre el laïcisme com una fe (per més inefables i subjectives que siguin les seves creences) és imprescindible per fer-ne l’espai comú que acaba sent sovint una pista d’aterratge de la pluralitat religiosa. L’escola pública ha d’estar amarada de valors, i darrere aquests valors no hi pot haver només ciència: hi ha d’haver també fe. Estic convençut que a Samuel Paty el movia la fe quan va mostrar als seus alumnes les caricatures de Mahoma, una fe molt més humana i profunda que la dels seus assetjadors i la del noi que el va degollar.
Prou profunda -diria jo- per no bandejar la pregunta que tot laïcisme, com a fe que també és, no es pot deixar de fer: què fem malament perquè joves criats aquí abracin el terrorisme religiós? Sí, ja sé que és més fàcil dir que no fem res malament: que nosaltres som el bé i l’islam el mal, i que al mal només cal extirpar-lo, perquè “pensar que els musulmans podran entendre alguna dia els principis de la laïcitat és somiar truites”. Són veus que estan pujant de to i que es deuen veure tan poc islamòfobes com Trump es veu poc racista.
Però ho fem tot bé? Els valors del laïcisme -que l’escola intenta defensar cada dia més sola- són contradits i contraprogramats pels valors de la societat: de les famílies que hi duen els fills. L’esforç de l’escola per integrar s’estavella contra la religió basada en la segregació i la desigualtat que predica el nostre model econòmic i que s’acarnissa amb la immigració. L’islam hauria de passar del dogma a la fe per poder aterrar en el laïcisme, però el laïcisme que heroicament defensava Paty és una illa de fe en un mar de dogma neoliberal: una illa on és molt difícil aterrar. Dins l’islam hi ha molt de mal -i no hem de cedir gens quan es mostra intolerant-, però el mal també està en nosaltres.
