Vapors estivals

Les vacances d'estiu corren un seriós perill d'extinció. No parlo únicament dels llargs estiuejos de les classes benestants, que després van adoptar les nostres classes mitjanes -tres mesos de vacances escolars, la mare amb els nens a la platja o a la muntanya, el pare anant i venint- i que la incorporació de la dona al món laboral ha fet gairebé impossibles, sinó també, i sobretot, del ritme estival que la combinació de dies llargs i molta calor produïa en tothom, des dels estiuejants pròpiament dits fins a aquells l'estiueig dels quals es reduïa a treure quatre cadires i un càntir al carrer cada vespre. Aquestes alteracions de la rutina diària permetien veure des d'una certa distància les preocupacions més quotidianes i recuperar, entre migdiades, passejos i tertúlies, el millor d'un mateix, erosionat pel paper de vidre de l'hivern, per emprendre la següent temporada amb ànims renovats. Avui d'aquelles vacances només en queda, a Europa, la romanalla del mes d'agost: indiferent al que passa a la resta del planeta, l'europeu descansa, o, almenys, desconnecta. I fa molt bé, perquè aquestes vacances són necessàries per a la nostra higiene mental. Ho demostra el fet que els que són incapaços de desconnectar i elevar-se, encara que sigui per un moment, per damunt del que constitueixen les seves preocupacions ordinàries solen cometre, segurament per efecte de la insuficient refrigeració que pateix el seu cervell, bajanades egrègies. En donaré tres exemples.

M'han dit -vull dir que no he vist el document amb els meus propis ulls- que un dirigent d'ERC s'ha adreçat per escrit al ministre principal de Gibraltar per mostrar-li la seva solidaritat amb la causa gibraltarenya. Sense l'eximent dels vapors estivals, seria una enormitat gairebé inconcebible. Que el dirigent d'un partit polític amb representació a les Corts s'identifiqui públicament amb el govern d'un territori amb el qual l'estat espanyol manté un conflicte ja és una mica fort; però el que encara és més sorprenent és que el dirigent esmentat, o bé no sap què és Gibraltar i de què viuen els gibraltarenys (malgrat que la Wikipedia ho anomeni "serveis"), o bé està disposat a fer causa comuna amb qui sigui per manifestar la seva hostilitat cap al govern d'Espanya. No cal dir -sigui dit de passada- que el fet que puguin identificar-se les reivindicacions gibraltarenyes amb la causa de la independència de Catalunya no pot sinó acabar en el més absolut desprestigi d'aquesta última.

Una notícia apareguda -naturalment- en un diari madrileny hostil a la causa catalana m'informa que a Crespià, al Pla de l'Estany, s'ha celebrat un seminari acadèmic d'una institució anomenada Institut de la Nova Història (INH). Consultant la pàgina web de l'INH m'assalta el dubte de si es tracta d'una broma, d'una d'aquelles paròdies o lampoons a què tan aficionats són els anglosaxons, abans de concloure que no, que la cosa pretén ser seriosa. En efecte, l'INH centra els seus esforços a convèncer els seus oients i lectors no només que Cristòfor Colom es deia, en realitat, Joan Colom i Bertran, cosa d'altra banda tan plausible com indemostrable, sinó també que eren catalans Cervantes -a qui anomena Servent i ja no seria natural d'Alcalá sinó de Xixona- i l'anònim autor d'aquell clàssic, El Lazarillo de Tormes , que sembla una fidel descripció de la Castella del seu temps, encara que el va escriure, a judici de l'INH, algú nascut a Tormos, a la província d'Alacant; i altres coses per l'estil. Res d'això és dolent, excepte potser pel que diu de la salut mental dels membres de l'INH, però crida l'atenció llegir, a la mateixa pàgina web, testimonis d'estima de persones solvents i també veure el patrocini d'alguna institució pública. Sembla com si fos obligatori donar suport a qualsevol mostra d'adhesió a "la causa", com l'anomenava Rusiñol, per inconsistent o fins i tot fraudulenta que sigui. La causa, no obstant, es mereix alguna cosa millor.

El tercer exemple que la canícula s'ha d'aprofitar per airejar-se la constitueix l'enrenou que s'està armant al voltant de la cadena humana de l'11 de setembre. Pel que es veu, els uns només accepten participar-hi si es canvia el seu objectiu; d'altres adverteixen que qui en formi part serà comptat (¿a quins efectes?) com a independentista, mentre exhorten el govern de la Generalitat a formar-ne part, cosa que un govern la legalitat del qual deriva de la Constitució no pot fer si la cadena ha de ser una petició d'independència... En fi, ja ho veuen: una amanida d'emocions que podria desqualificar el projecte sencer si un no l'atribuís, com seria just, a aquests vapors estivals que, si no són convenientment dispersats, poden arribar a l'absurd. Dic vapors quan vaig començar pensant en miasmes , però no: els miasmes són emanacions deletèries que persegueixen l'assassí. Aquí estem parlant de bajanades, no de crims.

Pensant en la perenne ambigüitat de l'ús de dues etiquetes al voltant de la independència, dret a decidir i nou estat d'Europa , rellegeixo unes frases d'una obra mestra: España en su cénit , de Jordi Nadal. Parlant de l'eventual dependència d'Itàlia d'Espanya i no de França diu Nadal: " La Italia desunida del siglo XVI inclinó la balanza del lado de (los españoles) porque pesadas las ventajas y los inconvenientes, aquéllas superaban a éstos. Sólo por esta convicción de los interesados, y nunca por el peso de unas victorias militares que siempre fueron efímeras, puede explicarse […] la completa españolización de la península ". Ja es veu que la independència sol ser una cosa relativa, sovint una elecció entre dos mals, i que la Itàlia de l'època va fer servir no només el cor sinó també el cap. Tres segles més tard, quan la novel·la de Manzoni feia aparèixer l'espanyol com el dolent del conte, l'elecció realitzada potser hauria sigut diferent, però no necessàriament més afortunada.

Tot això que he dit es pot prendre com un atac a ERC, o fins i tot al projecte catalanista. No és el cas, encara que el meu posicionament sobre aquest tema és conegut. És una defensa de les vacances que pren com a exemple algunes bajanades que sol cometre qui en nega la necessitat. Defensem les vacances davant el culte a l'eficiència, davant la troica , davant la Comissió Europea. Fem examen de consciència durant aquests últims dies, i també propòsit d'esmena: que siguem capaços d'encarar el nou curs amb la ment lúcida i el cor obert que les circumstàncies reclamen. No cal dir que si això fos una admonició, que no pot ser-ho, no aniria adreçada a una sola de les parts del conflicte, sinó a totes dues.