Els del VAR al bar
Final de la FA Cup anglesa. El futbol més ric del món és tan adinerat com bàsic. Pràcticament 1.000 milions d’euros en salaris entre les dues plantilles. Dos dels grans equips de les últimes dècades al Regne Unit: Chelsea i Manchester United. Lluita, contacte, pressió i pilotada llarga són els elements més comuns. Els pocs jugadors associatius i tècnicament clarividents acaben aïllats a la gespa. Hazard i Herrera, HH, sigles de gran significat al futbol, saben que buscar la combinació amb els companys és gairebé una utopia. Si donen la pilota desconeixen si tornarà, i, si ho fa, no saben en quines condicions. A Juan Mata, Mourinho li concedeix tres minuts i mig del partit per veure si ho soluciona quan ja no queda temps. Abans han tingut una eternitat els Smalling, Jones, Matic o Lingard per demostrar que no són capaços ni de fer un bon control ni d’afrontar un sol dríbling per desequilibrar. Al Chelsea, Morata i William surten quan falta un minut per perdre temps. A Anglaterra el talent no cotitza ni abans ni després del Brexit.
El Manchester City de Pep Guardiola és un oasi en l’antropologia futbolística britànica. La tècnica i la visió associativa de la major part dels protagonistes està a anys llum dels alevins de La Masia. Em passen pel cap les darreres declaracions d’un sir, Alex Ferguson, en què deia que el Barça i el Madrid sense Messi i Cristiano no serien el que són. Li recomano veure més partits dels merengues i els culers. En dos minuts del darrer clàssic hi va haver-hi més futbol que en tota la final. Òbviament, els inquilins de les banquetes tenen una bona part de responsabilitat.
Ni Mourinho ni Conte són amants del bel canto, ni del jogo bonito. Als seus equips el múscul i la rocositat són elements omnipresents. Els expatriats espanyols deuen guanyar molts calés en aquest futbol però han de patir molt i molt per sentir-se futbolistes. L’espectacle de dissabte decididament era a Windsor i no a Wembley. La família reial britànica tenia aquest any una bona excusa per no anar-hi, i tot això que s’ha estalviat.
Fins i tot són dolents els del VAR. Clar penal en una mà de Young, tan intencionada com separada del cos, i després d’un minut d’anàlisi... dictaminen que no és penal. Devien ser al bar ben avorrits. Noranta minuts de dissabte perduts esperant veure una sola espurna de futbol. Res de res.