La vareta de Ronald Koeman

BarcelonaSi l’estrena contra el Vila-real ja va ser esperançadora, el triomf a Balaídos encara dona arguments més sòlids per reenganxar-nos al nou Barça. Pendents de comprovar quina continuïtat i quina progressió té un projecte encara incipient, seria tan precipitat declarar l’estat d’eufòria com absurd negar-li els símptomes de canvi que transmet.

El partit de Vigo ens va ensenyar un Barça compromès, responsable i competitiu, trets que s’havien trobat a faltar tant o més que el futbol atractiu. Juguin amb el sistema que juguin, siguin més verticals o posicionals, el denominador comú dels equips que tallen el bacallà a Europa és l’afany de pressionar i recuperar prop de l’àrea rival, una assignatura que el Barça havia ignorat i que ara torna a ser troncal. Fins i tot en l’adversitat de la inferioritat numèrica també vam veure ambició per fer el pas endavant i anar a buscar més gols que no pas conservadorisme per defensar el que ja tenien. En resum, i després de molt de temps, el Barça no va semblar una juxtaposició d’individualitats mandroses sinó un equip viu.

És cert que, un cop posada la base, tot el que té a veure amb la fase del joc quan no té la pilota, hi ha marge per determinar si aconseguirà ser un equip amb autoritat en l’elaboració de futbol. Però tan cert com que ni els més optimistes es podien esperar un gir tan positiu en menys de dos mesos. I, com que a l’onze de dijous hi havia set noms -haurien sigut vuit sense la lesió de Ter Stegen- que també van iniciar el 2-8, és obvi que la vareta del nou entrenador ha sigut determinant en la mutació culer. No és l’únic factor.

De vegades una higiene de vestidor pot sumar tant com una incorporació estel·lar. Penso en l’estiu del 2008, quan van marxar pesos pesants com Ronaldinho i Deco sense que arribessin recanvis directes, i n’hi va haver prou perquè l’equip passés de l’infern a la glòria. També hi ha l’efervescència d’Ansu, com ho va ser la de Messi aleshores. Però sense comparar Koeman amb Guardiola, ni encara menys marcar-li el triplet com a objectiu, també coincideix amb aquella crisi l’arribada de tècnics amb les idees clares i amb aparent capacitat per fer-se respectar. Desconec quines tecles ha tocat l’holandès, però de moment funcionen. L’única fita que s’ha de marcar el Barça a curt termini és créixer partit a partit, i més demà, en una prova d’alt nivell com és el Sevilla. Però l’inici, després de tanta amargor i avorriment, i enmig del caos institucional, és excitant. Qui ens ho havia de dir.