La vella normalitat d’Antoine Griezmann

PeriodistaLa nova normalitat del futbol va arribar al Camp Nou més de 100 dies després de l’últim partit al temple blaugrana. Va arribar en forma d’un estadi silenciós i de so ambient enllaunat per la televisió, insuficient per no ser interromput pels crits del Pichu Cuéllar mentre li va durar la fe a un Leganés més ben plantat del que molts podíem preveure. La nova normalitat al Camp Nou també va arribar en forma de distància reglamentària entre els suplents -en què destacava la combinació de cresta i mascareta d’Arturo Vidal- i contrastant amb les abraçades i cops d’afecte a Ansu Fati, titular i golejador, privat d’una nova ovació d’un estadi disposat a estimar-lo. La nova normalitat al feu blaugrana també va arribar amb Messi amb un pentinat a mig camí entre les primeres melenes que lluïa per la banda quan Frank Rijkaard s’asseia a la banqueta i l’actual astre mundial i madur que s’ha forjat a base de tardes i nits glorioses.

Qui segueix instal·lat en el passat, malauradament, és Griezmann. Mentre la deessa fortuna va obsequiar Braithwaite a Mallorca i Ansu Fati ahir amb la providència del gol, que són els principals competidors del francès a la davantera, ell segueix sent un cos estrany en l’atac blaugrana. Ricard Torquemada analitzava aquesta setmana al Tot costa de Catalunya Ràdio que, mentre que a Braithwaite se l’ha fitxat per cobrir una necessitat quan el Barça es va veure debilitat després del mercat d’hivern amb la recaiguda de Dembélé, Suárez lesionat i Carles Pérez al Roma, a Griezmann se’l va contractar per ser qui és i per sumar qualitat. El campió del món amb França no renuncia en esforços i moviments damunt la gespa, però massa sovint sembla transparent en atac: en el primer temps va entrar en contacte amb la pilota menys de 10 vegades.

Amb les xifres a la mà, el francès acumula un bagatge prou digne -14 gols i 4 assistències en 39 partits-, però suspèn en sensacions i presència. I quan semblava que la seva fortuna podia canviar, va aparèixer el VAR per deixar-lo instal·lat en una vella normalitat.