Velles confrontacions, realitat canviant

Jordi Pujol ha volgut dir-hi la seva sobre la situació política actual, i ho ha fet amb un article a La Vanguardia, naturalment, titulat “Sobre el dret a decidir i la voluntat de ser”, títol prou explícit, escrit a partir d’una conferència seva de fa uns anys titulada Herder i Renan. I el dret a decidir, un d’aquells textos que li servien a Jordi Pujol per acreditar-se com un polític amb solvència intel·lectual i que abonaven el prestigi que la seva figura sens dubte tenia als ulls de gairebé tothom. La conferència la va impartir el 2014, poc abans d’admetre l’existència del pastís de la deixa de son pare, el banquer Florenci Pujol i Brugat. Aquell va ser el pròleg d’un llarg serial que ha arruïnat aquest prestigi que havia acumulat Pujol, i que ha deixat en evidència les seves famílies, tant la pròpia (dona i fills) com la política (CDC, CiU). Tot ha estat enfonsat i arrossegat pel pes de la corrupció, vertadera estructura d’estat empeltada directament del franquisme a la democràcia, amb la connivència i participació fins i tot d’aquells que, com Pujol, havien combatut el franquisme.

La tesi de Pujol és que hi haurà nous xocs identitaris entre Catalunya i Espanya, i que Catalunya entrarà, o ja es troba, en un període d’incertesa a propòsit de la pròpia identitat i sobre allò que els seus ciutadans volen que sigui. Segurament és així, i podríem afegir que succeeix tres quarts del mateix pel que fa a Espanya. Són dos nacionalismes enfrontats, l’espanyol i el català, l’un expansiu i l’altre reactiu. O l’un agressiu i l’altre defensiu; o l’un conqueridor i l’altre hipocondríac, o l’un gran i l’altre petit, com ho vulgueu dir. L’un va guanyar la Guerra Civil i l’altre la va perdre. Però hi ha una cosa que tenen en comú, i és la seva profunda inseguretat, com es veu ara mateix en el debat sobre les llengües: tots dos perceben el propi idioma com a ferit de mort, destinat a una desaparició que, en el cas del català, els cantadors d’absoltes més conspicus situen en un termini més breu que una generació. Pel que fa al castellà, el PP torna a plantar meses petitòries als carrers, com ja van fer contra l’Estatut de Catalunya, aquesta vegada per recollir firmes contra la llei Celáa. Afirmen que la nova llei educativa suposa una sentència de mort per al castellà.

És cert, com assenyala Pujol, que es tornen a encendre velles confrontacions. Però també ho és que l’escenari dins el qual es produeixen ha canviat i segueix canviant. La realitat de la Transició, de la qual ell mateix és part destacada, s’ha degradat fins a un punt que era impensable no fa tant. A Espanya la casa reial trontolla, la justícia està desprestigiada i hi ha presos i exiliats polítics. A Catalunya, la política ha canviat frenèticament els actors i el repartiment dels papers. Duim els efectes de la crisi de 2008, del Procés i, ara, de la crisi del coronavirus. El conflicte és vell, però el Procés ja va constituir un esdeveniment del tot imprevist i està per veure com es planteja aquest conflicte en els anys 20 del segle XXI.