Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi

BergaEls voluntaris de l’ANC de Berga es van quedar sense batecs per repartir molt abans de les 17.14, epicentre de la manifestació de la Diada. L’absència de batecs representava l’èxit espectacular de la convocatòria, que va desbordar festivament el passeig de la Pau: Catalunya no havia tingut cap aturada cardíaca, sinó que el pacient amb mal pronòstic dels últims dies -el ritme d’inscrits no avançava tan ràpid com altres anys- s’havia recuperat miraculosament i havia sortit de l’hospital amb grans dosis d’eufòria per repartir.

A la una del migdia ja hi havia desenes de famílies escampades per parcs i solars, i fins i tot amb tovalles parades a la calçada. Abundaven els tàpers de truita de patates i les amanides de pasta. La cervesa corria molt més que el vi -els porrons escassejaven-. El complement indispensable eren les estelades, que penjaven de la majoria d’esquenes, es feien servir de faldilla, de cinta pirata o eren pintades a la cara amb més o menys esperit artístic. Una família de Vilanova del Camí explicava que es manifestava des del 2006: “Han sigut deu anys sense fallar ni una sola vegada, i esperem que aquest sigui l’últim”. I una senyora de Castellbell i el Vilar explicava el seu periple vital amb orgull: “ Llegué de Murcia con mis padres a los doce años. Los dos eran republicanos. Quiero llegar a ver la independencia. ¡Hay prisa! Ya tengo 78 años ”.

En un parc públic una família de Vic deia que la Diada és el seu “segon Nadal”: per això havien portat, a més del menjar i el beure, taules i cadires. “Catalunya és com La vida de Brian, on hi ha tots aquells partits polítics romans que es barallen per no res -deia un dels homes-. Aquí passa el mateix: n’hi ha que no deixen fer, els altres no es posen d’acord, i els de més enllà van i es canvien el nom”.

Acostar-se a l’abisme

Al capdamunt del passeig de la Pau un doble de Núria Picas provava el micro llegint un trosset del manifest de les 17.14: “Som tradició, som cultura i estem a punt”. S’atrevia a afegir-hi un missatge més contundent: “Fotem el camp d’aquí d’una puta vegada!” Màrius Serra, presentador de l’acte, portava una samarreta amb un desig inscrit al dors: “L’any que ve, a la platja”. “Hi ha una mica de cansament després de tants anys de manifestar-nos -deia Serra-. Però la Diada ens motiva i tornem a sortir. És veritat que, políticament, no som al mateix lloc: ens acostem a l’abisme. Aquest curs s’ha de donar el xoc”.

Per dinar, una de les millors opcions era anar fins al carrer de Mossèn Huch o de Marcel·lí Massana, segons es vulgui llegir la placa religiosa o la llibertària. Allà s’havien congregat les nombroses colles castelleres i de geganters que participarien en la Diada. L’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, repartia entrepans al Casal Panxo. “La ciutat ja va començar a fer molt de goig ahir -deia-. Hi ha una gentada impressionant. A Berga vivim 16.000 persones, i n’hi deu haver més de 60.000, ara mateix”. No s’equivocava.

De la cercavila a l’eufòria

A les tres de la tarda va començar la cercavila de gegants. Les gralles es feien sentir menys que la batucada, que motivava el sacseig de desenes de cossos. L’alta temperatura convertia les pixarades irreverents del gegant de Santa Maria d’Oló en una benedicció inesperada. “Teníem una geganta que tirava pets de farina, però ens la van censurar”, deia un membre de la colla. El centre de Berga bullia d’activitat. Hi havia gent fent cua per signar contra la prohibició de la Patum infantil. Les pubilles, hereus i dames d’honor desfilaven amb un punt d’orgull que fa anys era impensable (n’hi havia algun de tatuat).

El compte enrere es va acabar uns minuts abans de les 17.14. Berga, República de la Cultura, es va convertir en un mar de batecs que s’enlairaven anàrquicament, sense la perfecció dels països asiàtics però amb un entusiasme que s’encomanava a tots aquells que no tenien la seva cartolina groga: aixecaven ventalls, bosses, mocadors i el que fes falta al ritme d’una música que podria haver format part d’una pel·lícula d’època esquitxada d’escenes picants. “Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”: aquestes paraules de l’històric activista berguedà Antoní Massaguer i Mas penjaven d’un dels balcons. La Catalunya central havia fet els deures. Havia sortit al carrer i havia bategat com si li anés la vida. Després del clam polític, durant els concerts de Feliu Ventura i Brams n’hi havia que feien servir el batec fins i tot per lligar, escrivint-hi el seu nom, l’adreça de Twitter, el telèfon i un lema controvertit: “Afusello molt bé”.