Vèncer sense convèncer

No hi ha res més estúpid que mantenir-se en la posició errònia per por de reconèixer que abans s’estava equivocat. Quan algú que en sap més que tu et rectifica, tens dues opcions: o et defenses o admets que l’altre té raó. La primera opció té un problema, i és que mentre et justifiques vas sentint aquella veueta que et recorda que no tan sols ets estúpid, sinó que cada vegada et queden menys arguments. El millor, doncs, és acceptar que no vas bé i, sobretot, treure’t de sobre aquella altra veu interior, més desagradable, que et diu que cridar i entossudir-se és la solució.

M’agradaria molt saber quan m’equivoco. Hi ha vegades que me n’adono i aleshores, després d’alguns instants d’incertesa, tot va millor. No cal que faci una llista d’errors, des de resistències al canvi fins a privilegis o implícits que no sabia que tenia. A l’altre costat, esclar, hi ha el desig de comoditat i d’adaptació. S’està bé dins del pensament diguem-ne correcte. O dins del pensament del que mana, on tot funciona millor i l’esforç que s’ha de fer per encaixar al món és més petit.

Hi penso sovint aquests dies, quan veig les mil dificultats que hi ha per avançar cap a la independència, problemes previsibles i fins i tot menors que els que ens podíem imaginar, i no vull semblar frívol dient això perquè hi ha homes i dones a la presó i a l’exili. Sí, voldria revisar arguments i llegir articles on pogués trobar raons que em fessin admetre errors, perquè d’errors n’hi ha hagut, esclar. N’hi ha hagut de forçats i de no forçats, i els errors s’han d’entomar. Has d’aixecar la mà i empassar-te’ls, que el pitjor que ens pot passar és fer veure que sempre s’equivoquen els altres. Hi ha errors, també, que no es podien no cometre, és difícil d’explicar, i llarg, però és així. La història i els homes són així.

Des de l’1-O, que és quan comença de debò el ball, hem pogut veure coses que fins aleshores només podíem intuir. De sobte, les línies borroses i difuminades s’han dibuixat amb contundència. El problema és que aquesta duresa ha reforçat tots i cada un dels arguments que ens havien portat fins aquí. Dit d’una altra manera, pel que fa a mi, des de l’1-O, encara tinc més ganes d’aconseguir la independència perquè tot el que he vist que ve d’Espanya és als antípodes del que vull per al meu futur i per al futur de la societat de què vull formar part. Aquesta conclusió no prové d’un dia, d’un fet, o d’una declaració, no, és el conjunt de fets, idees i expressions que es repeteixen de manera estructural i planificada per part de l’Estat el que em porta altra vegada al mateix punt.

Hi torno. Això no vol dir que no consideri que s’han comès errors, que no pensi que algun dia revisaré articles i pensaré que aquí o allà no anava bé. Cap problema, però el que ve de l’altre costat és tan retrògrad, tan feridor i tan brut, que és impossible no percebre la incompetència pròpia com un mal menor. És que no han posat ni un sol argument sobre la taula. És que al costat de les interlocutòries del jutge Llarena, de les actuacions policials, de les declaracions polítiques o dels fems que hem vist passar per les clavegueres del periodisme d’estat, les accions de Junqueras o Forn no tan sols em semblen justes. És que l’únic que em frenaria de demanar a un polític que les cometés seria el fet que no sé quin grau de violència física, familiar, social o econòmica estan disposats a exercir els diversos poders que ens tenen sotmesos.

La violència exercida l’1-O; la humiliant amenaça econòmica amb el trasllat de seus; l’ofec i la paralització de l’administració a través del 155; el control de la majoria dels mitjans de comunicació, els articles que hem llegit, la censura i els acomiadaments; les declaracions polítiques quotidianes que esdevenen insults; les detencions, els empresonaments, els judicis i les condemnes i tots els etcèteres que vulgueu afegir-hi. La llista és tan llarga que l’única conclusió possible que trobo a aquest article és que potser ens hem equivocat en el com, i potser era inevitable quan es veu aquest mapa, tot complet. Però hi ha una part argumental, i aquí potser m’hauria agradat rebre alguna idea nova, alguna cosa que encara no hagués vist, pensat o imaginat. Si ningú no me la diu, potser és que no n’hi ha cap.

Vuit anys escoltant a veure si diuen res, a veure si els intel·lectuals em diuen on m’equivoco i al final els bèsties de sempre m’acaben donant la raó a hòsties. ¿Com no hem de voler la independència si tot el que fan ens hi empeny?