Qui va vèncer?
Avui, encara, la gran majoria dels catalans compartim i respectem una sèrie de valors que inclouen el civisme pacífic, el respecte a la diferència i el fet que, amb un ampli ventall d’interpretacions, els catalans decidim el nostre futur per mitjà del vot. Aquests valors compartits haurien d’evitar que ens insultéssim entre nosaltres. Alhora, lamentablement, constatem com tot plegat s’està imposant amb un format de característiques molt catalanes. Cada acció política genera una reacció sentimental, cada acció política contundent genera una reacció sentimental contundent. En tenim molts exemples, com la ràbia que generen els editorials madrilenys quan menystenen les manifestacions independentistes o l’horror que va generar la tempesta de porres de l’1 d’octubre. Val la pena destacar que el principi d’acció-reacció també regeix els no independentistes: és sabut que també tenim cor i sentiments. Quan es va anunciar el lema de la Diada del 2017, “La festa del sí”, alguns ho vam viure com un intent de fer-nos fora de la Diada de tots. Quan es va aprovar la llei de transitorietat al Parlament, molts ens vam sentir atropellats, i quan el Parlament va declarar la independència unilateralment, molts ens vam sentir menyspreats políticament.
Dia a dia podem observar com, a mesura que avança la nostra monumental crisi política, creixen les passions i se solidifiquen els sentiments. Al nostre voltant, en molts casos l’animositat pren control sobre el que moltes persones pensen i diuen.
Així doncs, el 8 i el 29 d’octubre moltes persones, massa, cridaven “ ¡Puigdemont a prisión! ” També hem llegit com es descriu el govern català com una “ organización criminal ” (24-O); com s’anomena Gran Timoner (Mao Zedong) el llavors president Puigdemont (17-O). Veiem com es diu “neofatxa” i “cínic corrupte” al president de la Comissió Europea (21-O) i “porcs” als tres màxims representants de la UE (21-O). Per a un opinador, el conseller Vila és una “rata traïdora” (6-O); per a un altre, el líder del PSC és part de “ la dirección de fuerzas coloniales ”. Aquest sistema d’acció-reacció també es veu i es veurà de forma caïnita entre l’independentisme. Així més i més, amb excés d’ús dels termes feixista, colpista, franquista, manipulador, mentider, abduït, adoctrinat, fals, desvariat, dement, fanàtic, covard, aprofitat, traïdor, botifler, borbònic i subvencionat.
És una dinàmica terrible, perquè quan augmenten les sensacions de ràbia, injustícia i ofensa augmenten els decibels, els xocs i les enemistats. A cada acció, una reacció, i a cada reacció, una acció més, i així sense parar. Una roda que gira i gira.
L’efecte d’això sobre la raó i el pensament és devastador, perquè no només es perd la capacitat d’empatitzar sinó que les emocions passen a dominar les idees. Els sentiments tenen una enorme influència en el pensament: “La raó és i només pot ser l’esclava de les passions” (David Hume). En contra del que diu la intuïció, la racionalitat molt sovint serveix per justificar intuïcions i sentiments (Jonathan Haidt).
A mesura que la nostra crisi avança i s’apropen les eleccions, més grans són les ganes de rebre missatges contundents que ens ajudin a racionalitzar les nostres emocions, més clars els incentius per inflamar les masses i abandonar els missatges assossegats.
Hauria de ser evident per a tots els que tenim un cap a sobre de les espatlles que així no es millora el present ni es prepara el futur. Al contrari: així es trenquen les societats, es larven els odis, es generen dinàmiques en què l’única prioritat és guanyar el contrincant. Si volem construir una societat millor haurem de reduir els enfrontaments, els crits i les passions. Haurem de crear estats menys excitats. Si som capaços de fer-ho, el futur serà nostre; no és per res que el poeta va escriure: “Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, [...] teva és la Terra i tot el que ella conté” (Rudyard Kipling).
O mantenim el cap fred o ens endinsarem en el desastre. És i serà responsabilitat de tots rebaixar les emocions i la tensió, exiliar l’odi, rebutjar els incitadors i avergonyir la justícia de les turbes. Aquesta responsabilitat cau necessàriament amb més pes a sobre dels que són persones públiques.
Hem d’evitar els missatges que acusen, menystenen i degraden. Perquè, més enllà d’estimular els propis, quin sentit tenen? Què es pot aconseguir? La resposta ens la donava Lluís Llach, en una època en què era més dolç. Primer preguntava tronant amb aquella veu magnífica: “Qui va vèncer? Pots dir-m’ho tu?”, i de seguida contestava amb melancolia: “Saps que ningú. Tots hem perdut, tots som vençuts”. O entre tots rebaixem la contundència dels missatges, refredem els ànims, ens esforcem a ser més empàtics, o en un futur lamentarem les conseqüències, i, com deia Lluís Llach, tots serem vençuts.
