Verí

Resulta, doncs, que l’acord de lliure comerç acabat de firmar amb els països de Mercasur (l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai i el Paraguai) és una victòria en contra de l’onada de proteccionisme: “La UE es reivindica amb aquest acord com un bastió del lliure comerç en una època marcada per les polítiques proteccionistes dels Estats Units i la Xina”, llegim en un dels principals diaris d’Espanya, una opinió compartida per l’àmplia majoria de mitjans de comunicació al donar la notícia de la històrica firma.

I no es tracta, a més, d’una victòria qualsevol, sinó d’una victòria del “comerç com a motor de progrés”, es felicita en un tuit Pedro Sánchez, en què destaca el “paper determinant d’Espanya” per aconseguir l’acord.

Pierre Moscovici, l’encara comissari europeu d’Afers Econòmics, va fins i tot una mica més enllà: aquest acord, ha declarat, serà una eina preciosa per fer passar per l’adreçador (“ entrer l’édredon dans la valise ”) el govern de l’ultradretà Jair Bolsonaro, negacionista del canvi climàtic i contrari a la transició ecològica que avui demanen molts europeus.

Així doncs, progrés, defensa de la llibertat i política per reconduir països com el Brasil pels camins de la democràcia i apartar-los de la persecució de les poblacions indígenes, la destrucció dels recursos naturals i del medi ambient, dels drets laborals, etcètera, que són precisament la divisa de la seva economia. ¡No està pas malament, això de Mercasur! ¿Però, ens ho creiem? ¿Els països de Mercasur seguiran les normes europees sobre seguretat alimentària, ús de pesticides i transgènics en l’agricultura, hormones i antibiòtics en la criança d’animals? ¿Tots els països signants de l’acord acceptaran realment -i s’hi posaran a treballar- els acords de París sobre el canvi climàtic?

Al Brasil, només des del mes de gener, el govern de Bolsonaro ha autoritzat 239 nous pesticides i molècules d’ús agrícola, moltes de les quals estan prohibides a Europa. Les granges del Brasil estan entre les principals consumidores d’antibiòtics per a animals, darrere de la Xina i dels Estats Units.

La ramaderia i l’agricultura intensiva, a més d’enverinar la terra i enverinar-nos a nosaltres, són, d’altra banda, la principal causa de la desforestació de la selva amazònica, i de l’expulsió dels grups indígenes de les seves terres. Només en un any, del juny del 2018 al juny d’enguany, s’han destruït 920 km( 2) de selva tropical. I aquesta cultura econòmica de la destrucció no és el resultat del desordre sinó de l’ordre que imposa l’Estat en contra de les poblacions locals indefenses. El primer que va fer Bolsonaro després de ser elegit va ser nomenar a la direcció del ministeri d’Agricultura Tereza Cristina, una persona amb interessos personals en l’agroindústria i una defensora dels pesticides a gran escala, coneguda pels agricultors com la Musa del Verí.

¿Ens podem creure la voluntat europea de capgirar la situació? Tot indica més aviat el contrari. Només cal fixar-se en la qualitat de la política europea a l’hora d’elegir els seus màxims representants. O quina és la política alimentària i mediambiental de molts dels països de la UE. De manera que allò que a Europa semblava que a poc a poc anava canviant ara s’escola de cop pel forat de Mercasur, en una regressió que ens farà retrocedir algunes dècades i ens catapultarà cap a un futur incert.

Si bé és cert que als acords s’especifica que aquest intercanvi comercial “no es podrà fer en detriment del medi ambient i de les condicions de treball”, els sistemes de control no donen motius per a l’optimisme. En el cas que no es freni la desforestació i no baixin les emissions de gas, per exemple, es preveuen “consultes governamentals” que, si no donen resultats, seran reemplaçades per un “grup d’experts independents”, i bla, bla, bla: una autopista, doncs, per als Bolsonaro, la corrupció i una economia descontrolada, sense aturador ni miraments.