La veritat de Koeman
BarcelonaAl primer confinament al març em vaig adonar, amb el xoc general que tots vam patir, que davant una fórmula establerta tan comuna com un “Hola, com va?” tendíem a dir la veritat, a ser honestos. “Hola, com va?” “Doncs mira, ja que m’ho preguntes, et contesto”. La veritat nua resultava refrescant, per fi. Com que la cosa de la pandèmia s’ha allargat i el futbol no ens proporciona la cascada d’emocions a què estàvem acostumats, tendim a pensar que no és el futbol, som nosaltres. Fins que arriba un tipus com Ronald Koeman i diu: “Si juguem contra el Cornellà, amb tot el respecte, i no som capaços de guanyar en 90 minuts, he de dir el que veig. Si no, portin un altre entrenador”.
Koeman ha deixat de queixar-se dels horaris i del VAR perquè té problemes més urgents per solucionar, com que el seu equip davant d’un rival de Segona B arribi a la pròrroga després de fallar dos penals. I aquí hi ha el seu límit, la línia vermella que no està disposat a travessar. Per això contesta a la qüestió que si els jugadors poden entendre els seus comentaris com una crítica afirmant-se en les seves conviccions: efectivament, és una crítica. I, si no, que en contractin un altre.
Amb futbol cada tres dies, les anàlisis i els exàmens s’atropellen. El que un dimarts val, el dissabte següent ja no, perquè tendim a fer tesis instantànies, perdem el focus. Si amb aquest pollastre no sentim vergonya aliena quan Zidane diu que el partit de Pamplona no s’havia d’haver jugat, si fiquem a la capsa de “coses que passen” que el Madrid perdés contra un Alcoià amb deu o que a Messi, en un atac de frustració, l’expulsin per primera vegada i seguim sense encertar-la amb el diagnòstic, alguna cosa estem fent malament.
El Madrid ahir a la nit guanyava 0-3 al descans davant l’Alabès. I al Barça quan Messi i Pedri connecten et sembla que tot és possible. No és Zidane, no és Koeman -que també-, sinó que sobretot és una manera d’estar, de jugar, de viure. Un “per molt malament que vagi tot”, que hi va, no es pot fallar a sobre en qüestions essencials com marcar un penal o no saber defensar al minut 89 un servei de falta com va passar en la final de la Supercopa. Un aquí es planta i diu “ja n’hi ha prou”, perquè ja sap que s’han lesionat Piqué i Ansu Fati, que no hi ha ni president ni data fixa d’eleccions, que no em poden fitxar un Eric García perquè estan en fallida. Però el mínim és que si fallem dos penals davant el Cornellà, pugui dir-ho.