La primera classe d'educació sexual la vaig rebre quan devia tenir dotze o tretze anys i no l'oblidaré mai. Era un col·legi religiós (els claretians de Barcelona) i no tenien cap interès a abordar la matèria. Però ja feia dos o tres anys que s'havia mort Franco, bufaven aires nous i alguna cosa havien de fer-hi. De manera que un dia va comparèixer el director i ens va anunciar, molt greu ell, que un dia d'aquells el padre Palacín ens ensenyaria "la veritat de la vida".
Com a bons preadolescents de la Transició (i de totes les èpoques, en realitat) les nostres hormones estaven més desbocades que el cavall de Jerónimo, així que vam agrair infinitament que, per fi, comparegués algú a explicar-nos allò de què tots parlàvem i ningú coneixia. Només hi havia un detall que no ens acabava de quadrar: que l'encarregat de revelar-nos una veritat tan elevada fos el padre Palacín.
Vist des de la distància del temps, i si hem de ser justos, el padre Palacín hauria de ser considerat com un individu més penós que odiós. Crec que mai he conegut algú com ell, una criatura que al mateix temps podia ser insignificant i abominable. Un home petitó, amb una papada com un sac de gaita. Sempre duia a sota de cada aixella una rotllana de suor més grossa que les de Camacho i el seu cos desprenia una ferum insuportable, com un formatge que s'hagués passat mig any tancat en una habitació caldejada. El padre Palacín feia les classes de llatí. Jo odiava el llatí, tots odiàvem el llatí. A més, l'home era una nul·litat pedagògica. Amenitzava l'aridesa de la matèria amb uns acudits poca-soltes, unes gracietes, i no exagero, pròpies d'un desequilibrat. Un dia, per exemple, a mitja classe es queda mirant el buit, com un Nietzsche que manté diàlegs amb Zaratustra, i de cop i volta exclama: "Valeria puta!" Ens vam quedar estupefactes. Ell va riure. Que no ho enteníem? Puta pertanyia al present d'indicatiu del verb llatí puto , és a dir, pensar . Si un romà afirmava "Valèria pensa", ni Valèria ni ningú s'hauria d'ofendre. Bé, doncs, la jugada li va sortir fatal, perquè l'endemà el padre Palacín, que es deia Pedro, arriba a classe i es troba que algú havia escrit a la pissarra, amb lletres gegantines, "PETRUS PUTA". Li va agafar una enrabiada de por. Va exigir que l'autor fes una passa endavant, que de classe no en sortiria ningú fins que el culpable es lliurés a l'autoritat. (O sigui, a ell.) Però l'autor devia pensar que lliurar-se no era de valents, sinó d'idiotes, no va fer una passa ni endavant ni enrere i ningú podia delatar-lo perquè havia estat prou hàbil per actuar sense còmplices ni testimonis. La veritat és que l'home no era gaire perseverant: una estona després, just quan arribava l'hora del vermut, ens va enviar a casa.
Però els estava parlant de la veritat de la vida que un dia ens havia de revelar el padre Palacín. I per fi va arribar el gloriós dia. Vet aquí, doncs, la gran veritat de la vida tal com la recordo. (Permetin-me la versió original.) Imaginaos que en Madrid hay un taxi muy bonito, pero que muuuy bonito. Y que en Barcelona hay... ¡un millón de taxistas! Bien pues, el millón de taxistas empiezan a correr todos apelotonados. Y el primero que llega a Madrid.... ¡se queda el taxi! Punt final. Sí, en efecte: aquella era la punyetera veritat de la vida.
Com vostès comprendran tan elevada resolució del misteri generava molts dubtes. Per exemple: per què el taxi era a Madrid i no a Lisboa o París? O: com hi arribaria viu cap taxista si havien de córrer sense parar més de 600 quilòmetres? I en qualsevol cas: què passava amb els altres 999.999 taxistes? En fi, el pas del temps dulcifica els records, fins i tot els records en què apareix el padre Palacín. I saben per què? Doncs perquè l'home tenia raó: cada cop que s'apropa una cruïlla vital em remeto a les ensenyances del padre Palacín i tot es torna intel·ligible. Pensin, per exemple, en les circumstàncies actuals i apliquin-hi la Gran Veritat de la Vida.
Pujolisme: una part del taxi ens pertoca perquè l'hem pagat. Federalisme: parlem amb el taxi (tot i que últimament els federalistes estan descobrint que no, que a Madrid no hi ha cap taxi). Independentista: que hi vagi sa mare, a buscar un taxi a Madrid. Esquerra verda: el taxi ha de ser ecològic. Mayor Oreja: els 999.999 taxistes són etarres, i l'altre encara més. Vidal-Quadras: el taxi hauria de ser un panzer que dispari contra qualsevol que se li apropi. Ho veuen? Gràcies al padre Palacín la veritat de la vida ens revela l'extraordinària simplicitat dels conflictes humans.
Ah: l'autor de la pintada vaig ser jo.