La verola del mico: què en sabem, què no i per què ha disparat les alarmes

BarcelonaL'aparició simultània de casos de la verola del mico a diferents països d'Europa ha disparat les alarmes. ¿Què és la verola del mico? ¿Com es contagia? ¿Quins símptomes provoca? ¿Ens hem d'alarmar? Dos anys després de la irrupció del covid-19, que va capgirar la normalitat a mig món, els experts consultats per l'ARA entenen la preocupació i sensibilització de la població davant de nous brots infecciosos com el d'aquesta verola no humana, però aclareixen que no és un virus nou i que aquest no té la capacitat de propagació que ha demostrat tenir el coronavirus.

Això és el que se sap d'aquesta malaltia vírica.

És una zoonosi viral (malaltia provocada per un virus que es transmet dels animals a les persones) poc freqüent als països europeus i que produeix símptomes semblants als que s'observaven en malalts de la verola en el passat, tot i que menys greus. Amb l'erradicació de la verola el 1980, s'ha convertit en l'ortopoxvirus més important. "És una malaltia coneguda i documentada a qualsevol servei de salut internacional, perquè de tant en tant n'hi ha brots", explica la investigadora d'ISGlobal, centre impulsat per la Fundació La Caixa, i metge del Servei de Salut Internacional i Medicina Tropical de l'Hospital Clínic, Natalia Rodríguez-Valero.

Els casos es donen sobretot a les zones dels boscos tropicals del centre i l'oest de l'Àfrica, i els brots són habituals en països com el Congo o Nigèria, on el 2017 es va patir el major brot documentat, amb més de mig miler d'afectats. A la resta del món, la seva propagació és esporàdica i limitada: els focus acostumen a donar-se per importació (a partir de viatgers a aquestes zones endèmiques) i la transmissió mai arriba a ser comunitària, segons explica l'investigador del Centre de Recerca en Salut Animal (CReSA) de l'IRTA Joaquim Segalés.

Sí. A la primavera del 2003 es van confirmar casos de verola del mico als Estats Units i va ser la primera vegada que es va detectar la malaltia fora del continent africà. Segons explica Rodríguez-Valero, l'origen del brot va ser la importació de rosegadors des de Ghana que van estar en contacte amb gossets de la pradera. Un d'aquests animals (que als EUA són mascotes) va mossegar un nen i el va infectar. "En total hi va haver 89 casos", diu la metge. Segalés, però, matisa que la transmissió d'animals a persones tampoc no és tan senzilla: "També necessites un contacte estret, amb l'animal o amb superfícies o aliments contaminats". El veterinari també pren com a referència el cas nord-americà del 2003 i recorda que "van caldre dues espècies animals perquè arribés a les persones".

Encara no està clar. El govern madrileny ha fet el rastreig dels casos actius i sospitosos i ha determinat que almenys un dels focus s'hauria produït en una sauna que funciona a la comunitat. Identificar l'origen del brot és essencial per poder-lo controlar, afirma Rodríguez-Valero, però matisa que la prioritat és trobar la causa que explica l'augment d'infeccions a diferents països. "Per alguna raó que desconeixem i que s'ha d'estudiar, de cop hi ha una transmissió puntual i elevada a diferents països", puntualitza. De fet, només un dels casos detectats a Europa (un home al Regne Unit) havia viatjat a una zona endèmica. Hi coincideix Segalés: "Si sabem l’origen podrem tallar la cadena de contagis. Ara encara l'abast és limitat i dubto que es donin grans brots, però segurament aniran sortint més casos".

Els experts demanen calma i prudència. "No és un virus nou, tot i que per a nosaltres ho sembli. Ara bé, el que sobta és que hi ha diversos casos alhora en diversos països", afirma Segalés. També Rodríguez-Valero defensa que ara el protocol espanyol obliga a revisar casos que podrien ser compatibles amb la verola del mico i que segurament s'observarà un augment dels positius. Diu que hi ha motius per alertar-se però no per alarmar-se després de l'experiència del coronavirus. "Hem d'estar atents a sospitosos en tots els serveis de salut si han viatjat a l'Àfrica, si tenen mascotes exòtiques i sobretot si són contactes estrets de contagiats. Però si es comporta com ho ha fet sempre, la verola del mico no té el potencial pandèmic que té el covid", assegura.

La infecció es produeix pel contacte directe amb la sang, els líquids corporals i les lesions a la pell o les mucoses d'animals salvatges infectats. Amb tot, es considera que els rosegadors són el principal reservori del virus. Ara bé, Rodríguez-Valero assegura que la transmissió de persona a persona és poc eficaç: pot produir-se per contacte estret amb secrecions infectades de les vies respiratòries o lesions cutànies d'una persona infectada o amb objectes contaminats recentment amb els fluids del pacient.

En general, la transmissió es produeix principalment per gotes respiratòries grosses després de contactes cara a cara prolongats amb el contagiat. La transmissió humana és limitada si es compara amb el covid, perquè les gotes respiratòries no es mantenen en l’aire i l'infectat no el transmet si és asimptomàtic.

No. Tot contacte proper i íntim n'afavoreix el contagi, però el sexe no és imprescindible.

El període d'incubació (el temps que passa entre la infecció i l'aparició dels símptomes) és de 6 a 16 dies i la malaltia es divideix en dues fases que se solapen. La primera acostuma a produir-se els primers cinc dies i l'afectat experimenta un ventall de símptomes similars a la grip o la varicel·la: febre, mal de cap intens, inflamació dels ganglis limfàtics, dolor lumbar i muscular i cansament extrem.

Alhora, els primers tres dies des que comença la febre comença la segona fase: l'erupció cutània. Acostuma a afectar primer la cara i després s'estén a la resta del cos, especialment a les mans i les plantes dels peus, però també a les mucoses de la boca, la zona genital i la còrnia. Les lesions cutànies passen a ser vesícules (ampolles plenes de líquid) al cap d'uns deu dies, fins que es generen les crostes. L'eliminació completa d'aquestes crostes pot trigar fins a tres setmanes. "És una malaltia molesta, però habitualment és lleu", indica Rodríguez-Valero.

S'han de tenir en compte els elements que la diferencien d'altres malalties com la verola, la varicel·la, el xarampió, les infeccions bacterianes de la pell, la sarna, la sífilis i les al·lèrgies medicamentoses. Un dels senyals clars és la limfadenopatia (inflamació dels ganglis limfàtics), que afecta el 90% dels infectats, però sobretot destaquen les lesions cutànies. No obstant això, el diagnòstic definitiu només pot obtenir-se amb proves de laboratori, preferiblement mitjançant mostres d'un frotis a les lesions vesiculars o de les crostes, més que una extracció sanguínia, per la curta durada de la virèmia en sang.

La verola del mico sol ser una malaltia limitada amb símptomes que duren de 14 a 21 dies. Es manté a l'organisme entre 2 i 4 setmanes.

La majoria de persones es recuperen en unes quantes setmanes, però en alguns casos es pot produir una malaltia greu i requerir hospitalització per pneumònies víriques, seqüeles oculars i infeccions cutànies greus. En zones endèmiques es poden donar casos severs sobretot entre els nens i les persones immunodeprimides i la seva evolució depèn del grau d'exposició al virus, l'estat de salut del pacient i la gravetat de les complicacions.

La taxa de letalitat ha variat molt al llarg dels anys, però sempre ha estat inferior al 10% i la majoria de les defuncions es produeixen en nens petits. "Cal tenir en compte que a l'Àfrica hi ha una població afectada que també pateix desnutrició i parasitosi, i aquestes condicions que poden ser greus o mortals no es donen a Europa", afegeix Segalés.

Actualment no hi ha vacuna ni cap tractament específic disponible, però es poden controlar els brots. Els símptomes es poden tractar i es donen fàrmacs de suport, inclosa la prevenció i el tractament d'infeccions bacterianes secundàries. La vacuna antivariòlica ha demostrat una eficàcia del 85% per prevenir la verola del mico, si bé ja no és accessible perquè se'n va suspendre la producció després de l'erradicació mundial de la verola. "La vacuna oferiria una protecció elevada, i actualment tenim el segment adult, les persones de més de 40 anys, protegit", apunta el veterinari.