Versos per entrar bé en l’any nou

i Jordi Llavina
30/12/2015
3 min

Poc abans de festes, Jordi Nopca va publicar, en aquest mateix diari, una doble pàgina molt profitosa sobre relats nadalencs d’arreu del món, en què repassava deu clàssics del gènere. El paper em va fer pensar en la rellevància de la literatura per compondre no sols el sentiment, sinó també allò que ara se’n diu l’imaginari d’aquests dies tan marcats: marcats, des de la infantesa, si més no per als que tenim més de quaranta anys, per la religió cristiana, o almenys per una certa religiositat, creguem o no; però, encara més, marcats per la memòria (perquè, en el curs de la vida, solem guardar molts més records d’aquesta època de l’any -Nadal i Reis- que no pas de cap altra, potser amb l’excepció dels mesos d’estiu). Vaig agrair a en Nopca el seu servei, tot recuperant alguns d’aquells contes que recomanava, rellegint-los, i buscant i llegint tots aquells altres que no coneixia.

Hi ha, també, pel que fa a la poesia, una vasta producció nadalenca que no ens hauria de passar per malla. Com que divendres iniciem un any nou, i la nit de dijous molta gent acomplirà el costum d’imaginar una vida millor per al 2016, proposaré uns quants versos que ens poden ajudar a estrenar el calendari d’una manera encara més conscient. D’entrada, els recomanaria que llegissin el poema més ambiciós que parteix d’aquest pretext, New Year Letter, de W.H. Auden. El poeta anglès es trobava, en aquell moment, l’any 1940, a Amèrica, i amb el seu llarg poema oferia una reflexió descarnada sobre el món i, en especial, sobre l’Europa que començava a viure la convulsió més dolorosa del segle XX: la Segona Guerra Mundial.

Un admirador confés d’Auden era Jaime Gil de Biedma, que va escriure un poema, Píos deseos al empezar el año, en què, després de reconèixer que el millor de la vida ja és fum (“Pasada ya la cumbre de la vida”), proposa d’adequar el desig al temps nou d’una certa, diguem-ne, conformitat: “Un orden de vivir, es la sabiduría”. A mi m’agrada molt Primer d’any, de Joan Vinyoli: “He pensat que faríem / alguna cosa junts: inventarem un núvol / de foc? Desviarem un riu? / Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?” Al final, el que fa el jo del poema és regalar dos llibres de poesia al seu interlocutor (un petit miracle, ben mirat), i els hi dedica.

És molt coneguda l’admiració que Juan Luis Panero va professar a l’autor de Vent d’aram: el barceloní va ser la darrera gran revelació poètica per al madrileny. Doncs bé, en Recuerdo en fin de año para Joan Vinyoli, Panero, des del seu recer empordanès, conclou: “A sus palabras, a las que oí y a las que leo, / a su recuerdo, asocio esta imagen sin tiempo de la vida”. Panero escrivia el poema el 1984, quan feia exactament un mes que Joan Vinyoli era mort. En el paisatge de desolació hivernal, hi ha un postrem raig de sol que “ilumina, entre nubes, rocas salvajes, / levan tadas olas, gaviotas en su vuelo”. Un raig de sol com escapat d’un poema de Carner... però que serveix per convocar la memòria del Joan carregat de foscúries.

Carner és un poeta que seguia el calendari de l’any (com Maragall): tenia al cap, i al cor, els ritmes circadiaris, i mirava de distanciar-se’n tan poc com podia. I escrivia poesia sobre fets tan elementals com ara el creixement de la llum i els canvis en la naturalesa, el pas divers de les estacions. Així doncs, no ha d’estranyar gens que es refereixi al primer dia de l’any. Ho fa amb escepticisme: “Qui sap el que vindrà i el que em deserta? / Nou any és nou engany: en vida incerta, / jo sóc una ombra que s’esmuny de frau”; però, alhora, amb el ferm propòsit de continuar servint la Veritat, així mateix, amb la majúscula inicial: “Sigues-me llei i certitud i pau”. Per cert, un dels poemes més famosos per a aquesta nit de sant Silvestre -i per demà-és l’últim, el dotzè, d’ Onze Nadals i un Cap d’Any (que jo sostinc que s’hauria d’escriure Onze nadals i un cap d’any, tot amb minúscules): J.V. Foix, però, no hi deixa cap clarícia sobre les hores postremes ni primeres de l’any, perquè, en realitat, el seu cap d’any fa referència al moment en què escriu els versos, ben pròxims a alguns dels de Les irreals omegues: “Escriviu, purs, a les parets de l’aigua: «A la conca dels mots espurna el Nom»”.

Cal esperar que nou any no vulgui dir forçosament nou engany. Tant de bo aquest 2016 siguem capaços de seguir l’espurneig del Nom per mirar d’abastar la Veritat, com els Reis -al viatge dels quals Eliot va dedicar un cèlebre poema- ara mateix estant seguint el rastre de llum de l’Estrella!

stats