Veu o sortida

En un esplèndid assaig que duu per títol el d’aquest article, Albert Hirschman explica que en tota societat, gran o petita, si els membres no veuen recollida la seva veu, opten per “sortir-ne”, i que aquesta sortida pot ser de moltes menes: interior, absentant-se del món, o bé exterior, canviant físicament de societat o canviant la societat a què pertanyen. El que en cap cas no hi ha mai és una acceptació i prou de la mordassa que no tingui conseqüències, que són sempre pitjors que les resultants en cas de donar-hi veu.

Algú a Espanya hauria de llegir l’assaig i treure’n conclusions. Respecte al passat conegut, veient que silenciar Catalunya via Tribunal Constitucional i negant el que s’havia votat en referèndum va portar a l’independentisme actual. I, de cara al futur, intuint què podria passar si, pels mitjans que fos, se’ns negués la possibilitat d’un referèndum. Veu o sortida. I mil maneres d’expressar-les totes dues.

Des de l’unionisme s’argüirà que també nosaltres els volem negar la veu. Però això no és simètric. Una cosa és negar a qui sigui la llibertat per triar el seu futur i una altra és negar a un tercer que l’hi decideixi. Aquesta negació, que ningú pugui decidir el futur d’un altre, és consubstancial a la llibertat humana. El futur o el tries o te’l trien. Nosaltres no parlem de triar el seu sinó el nostre; ells, de decidir el seu i el nostre!

L’Estatut que ens van negar ja anava d’això. Molt resumidament podríem dir que reclamava dos principis molt simples: el de subsidiarietat i el d’ordinalitat. El primer suposa poder fer les coses al nivell més proper al ciutadà que sigui possible i només passar-les a un nivell superior si ho pot fer de manera més equitativa i eficient. Negar aquest principi suposa instaurar la ineficiència com a norma. Una cosa tan irracional que costa d’explicar per aquest món; per exemple a Europa, on el principi de subsidiarietat és la norma bàsica de la Unió Europea.

Pel que fa a l’ordinalitat, és a dir, al fet de garantir que qui ajuda un tercer no pot acabar en pitjor situació que aquest, sembla tan bàsica que no acceptar-la suposa instaurar la injustícia per decret. Per tant, negar al poble de Catalunya l’Estatut que va referendar va suposar no tan sols carregar-se l’equilibri territorial previst a la Constitució que diuen que defensen sinó també instaurar l’arbitrarietat, la ineficiència i la injustícia com a principis rectors de l’Estat.

¿Pot funcionar correctament cap estat sota aquests principis més propis d’Alícia al país de les meravelles? Òbviament, no. No pot funcionar. Això és el que diuen totes les estadístiques europees que Espanya encapçala: les de pobresa infantil, abandonament escolar, atur juvenil, corrupció, ineficiència administrativa...

A Por qué fracasan los países Acemoglu i Robinson expliquen que la raó principal d’aquest fracàs és la manca de qualitat institucional. No cal dir res més. El franquisme es va erigir a partir del “Mori la intel·ligència” del fundador de la Legió. Unamuno li va respondre que potser vencerien però no convencerien. I així seguim. Amb més voluntat de vèncer que de convèncer. No amb la raó i la justícia com a principis rectors, sinó amb la imposició i l’arbitrarietat. Les dues màximes del poder absolut; el poder dels gulags interiors i exteriors.

Perquè si donar veu suposa perdre, què és el que es perd? De quin poder o privilegi parlem?

Veu o sortida. És evident que d’una manera o d’una altra marxarem. El més intel·ligent seria buscar quina pot ser una millora de Pareto: que hi guanyi algú sense que ningú no hi perdi. Res més fàcil en un estat com Espanya, ja que ja no queden llocs als rànquings per anar més avall. Si més no, en el si de la Unió Europea. Encara queda, això és cert, la possibilitat de caure als rànquings mundials. Al de qualitat institucional, per exemple, Espanya ja és a prop de Tanzània.

Per tot això, la desconnexió catalana no espera una llei de transitorietat. Ja és un fet. Espanya va deixar de ser un projecte compartit des que ens van negar la veu i anímicament en vam marxar. I això, que no ho podrien aturar ni amb els tancs, paradoxalment podrien arribar a aturar-ho donant-nos la veu que ens van negar; atenent les paraules que els vam adreçar. Però això, segurament, suposaria deixar de ser Espanya; el regne que més territoris ha vist marxar al llarg de la seva història.