Els dilluns no hi ha peix

Veure i beure

i Ada Parellada
18/04/2011
2 min

Ala Filmoteca de Catalunya han fet un cicle homenatge a Edward Blake, el director de cinema mort el passat desembre. No és el mateix veure a casa Días de vino y rosas en pantalla petita amb la rentadora en marxa, els canelons al forn i la fressa dels veïns, que a la Filmoteca, embolcallat per la pantalla, gaudint de tots els detalls i escoltant a tot volum la banda sonora de Mancini.

Més enllà de l'obra, de la feina magistral dels actors i de la nostàlgia del blanc i negre, és interessant observar com han evolucionat els costums en poques dècades i com ha canviat la manera de veure la vida. El flirteig entre Jack Lemmon i Lee Remick, al principi de la pel·lícula, és tan ingenu que fa riure. La majoria de les situacions que passen a la pel·lícula són radicalment diferents de les d'ara: el blanc i negre del film, la moda que llueixen els actors, els telèfons, la manera de fumar sense aturador, fins i tot en llocs tancats!, el fet que la Kirsten (Lee Remick) deixi de treballar un cop casada.

Tot és diferent avui dia, tot, menys el tema central del film: la potència destructiva de l'addicció a l'alcohol. A mesura que m'endinso en la trama, el drama em sacseja. L'alcoholisme no està resolt en la nostra societat, tot i que coneixem les fatals conseqüències familiars, laborals i socials dels seus efectes. Continuem promovent el consum excessiu d'alcohol disfressat de celebració. El puntet que ajuda a desinhibir-nos és molt llaminer i, sovint ens agrada més que les benintencionades aromes del vi i els licors. És una pel·lícula alliçonadora, però 45 anys més tard el missatge és ben present i encara no hem après la lliçó. Per gaudir d'interpretacions magistrals i d'històries fascinants cal anar combinant Torrente 1,2,3,4.... amb obres mestres d'altres èpoques. No només es gaudeix, sinó que també s'aprèn.

stats