“Ens agrada veure els esportistes en situacions que els humanitzen”
El gènere documental creix com a forma audiovisual que connecta amb l'espectador esportiu
BarcelonaA falta de partits d’actualitat, reposicions vintage, i a falta de novetats amb els esportistes d’ara, recuperació de vells mites. L’efecte que ha tingut l’estrena de The last dance ha sigut espectacular: a la cadena ESPN va tenir una mitjana de sis milions d’espectadors als Estats Units, i a Netflix, plataforma que l’ha emès, és el documental més vist i un dels 20 continguts més consumits arreu del món. Fa 17 anys que es va retirar, però la llegenda de Michael Jordan és més viva que mai gràcies a un documental que ha rescatat de l’oblit del gran públic altres noms, com els de Dennis Rodman, Scottie Pippen o Phil Jackson.
"Està de moda el contingut premium"
premiumQuina és la màgia d’aquest format audiovisual? ¿Té a veure amb Jordan? ¿Té a veure amb el context i el confinament? “L'esport és un producte de consum de masses que entreté i genera emocions. Aquesta dualitat va molt buscada pel consumidor”, diu Raül Llimós, que va deixar RAC1 per centrar-se en dirigir la comunicació del projecte Sport&Life, que, precisament, explora noves vies de generar contingut vinculat a esportistes. De la seva mà, Andrés Iniesta ha emès El héroe inesperado, que es pot veure per Rakuten TV. “Ara està de moda el contingut premium esportiu, els insights, els behind the scenes. Tenen un valor especial”, explica. I raona per què. “Funcionen una mica com a metàfora de la vida: els esportistes són referents, projectem la nostra vida en ells i ens agrada veure'ls en registres no tan habituals i que parlin en profunditat de temes que el dia a dia tracta de manera superficial”. Amb la multiplicació de plataformes audiovisuals disponibles i les diferents finestres de consum, es genera la necessitat “de trencar les fronteres de només el partit i es vol anar més enllà, veure les costures de la indústria esportiva i conèixer els protagonistes fora de la seva faceta esportiva”.
Hi ha desenes d'exemples que mostren l'auge d'aquest format audiovisual en les últimes temporades. Six dreams, All or nothing: Manchester City, Luis, el sabio del éxito o el recent Match day del Barça són alguns dels èxits recents en el món del futbol, però també el ciclisme s'hi ha colat amb el serial recent de l'equip Movistar El día menos pensado o amb Lance a l'ESPN. El món del motor també hi té representació i Fernando Alonso tindrà un documental que es veurà per Amazon Prime Video. També serà la plataforma que mostrarà el "puc perquè penso" de la campiona de bàdminton, Carolina Marín. Les cadenes bombardegen amb estrenes i anuncis, i a l'espectador se li acumulen les coses a mirar a la llista de favorits. Netflix també va programar un film sobre la selecció femenina de futbol dels Estats Units, campiona del món l'any 1999.
Quan l'esportista és el seu propi altaveu
En paral·lel a aquesta oferta creixent de documentals i reportatges en profunditat, també han sorgit iniciatives que neixen del mateix esportista i de la seva necessitat de dir la seva veritat en un entorn cada cop més mediatitzat. Les xarxes socials ajuden a acostar el protagonista al seu públic. La resta ho fa el distanciament que tenen amb els mitjans de comunicació. Els Periscope de Gerard Piqué van obrir un primer camí que després s'ha seguit a través de directes d'Instagram, i l'última gran sacsejada la va donar el documental La decisió, amb què Antoine Griezmann va resoldre el seu futur futbolístic durant l'estiu. Altres esportistes també s'han fet seva la idea. "Els esportistes s'han adonat que són una marca tan forta com la d'un club, i troben aquestes vies per promocionar-se", diu a Efe Henry Querales, director artístic de la peça del davanter francès.
"Poden transmetre l'emoció que transmet l'esport"
Però què té d'especial el gènere del documental esportiu? La clau per a Llimós és que siguin peces "que emocionin". És la manera que conservin la força que tenen els esports. “Es poden crear obres d'art que transmetin el que l'esport pot transmetre”, diu. Calen molts recursos i moltes hores de gravació. I cal, òbviament, “tenir arribada al protagonista”. No n’hi ha prou amb tenir la història i voler-la explicar, has de tenir “la complicitat i l’accés” a l’esportista perquè t’obri les portes de la seva vida. Un cop tens la història, el secret serà “saber-la explicar”.
El camí el va obrir Informe Robinson el 2007, que pretenia "explicar històries amb el pretext de l'esport". "Quan vam començar, un documental amb temàtica esportiva era una anomalia", admet a Efe José Larraza, un veterà del gènere i director del programa. Molts anys després, el programa ha popularitzat un gènere que s'ha extès a altres plataformes.
Fer universal una història
El format audiovisual és el més consumit per la societat hiperconnectada d'avui dia. “La literatura potser hi permet més profunditat, la ràdio o el podcast deixen moments reflexius i imaginatius, però la imatge és més potent”, insisteix Llimós. A Lymbus estan centrant esforços en derivar el negoci cap als documentals, seguint l’èxit de les peces que han fet amb Kilian Jornet. La missió des del principi era "poder explicar una història que pogués ser interessant per a tots els públics, no només per a les comunitats en què els esportistes són coneguts", explica el director Jordi Lorenzo. “Amb Path to Everest vam enfrontar-nos al repte d'intentar transmetre tot el que és i el que ha fet el Kilian en molts pocs minuts perquè qualsevol persona pogués coneixer-lo sense necessitat de veure tots els documentals anteriors. Això és un gran repte, perquè fer universal qualsevol tema és complicat".
Com Llimós, Lorenzo creu que el secret perquè el documental funcioni és tenir "intimitat" amb l'esportista. "Poder aprofundir sobre la història d'algú molts cops depèn de l'accés que hi tinguis, ja sigui de forma personal o a través del seu entorn més proper, per poder-lo veure en situacions que l'humanitzin". Si hi trobes aquesta connexió, la resta ja ho fa el personatge, com si fos un partit o una cursa. "És molt sa ensenyar la realitat dels esportistes d'elit, ja que fer-ho els acosta a la resta de persones. Veiem com tenen bons i mals moments, que tenen pors, que són com nosaltres".