Veure-ho bé
Quan les coses no acaben de sortir com voldríem, es poden jutjar des de la perspectiva optimista o pessimista. És millor l’optimista, tant per a un mateix com per als objectius que es persegueixen.
No s’ha de perdre la visió del que és important i del que és accessori. És el primer el que compta i, si l’encert se centra en el que és essencial i determinant, el que passi amb el que no ho és no ha d’enfosquir l’èxit aconseguit malgrat la recança que se senti.
ERC ha lligat fer possible la investidura del president Sánchez a la resposta de l’Advocacia de l’Estat en relació a la sentència del TJUE, que declara immune el Sr. Junqueras des del moment de la seva elecció com a parlamentari europeu. Si s’ha demanat, amb fonament per part d’ERC, separar els tribunals de justícia de la política, és una opció incoherent tornar-ho a relacionar.
Com era previsible, el dictamen de l’Advocacia ha estat ambigu: demana que se’l deixi en llibertat per poder exercir de parlamentari, però també que se’l mantingui sota vigilància. ¿Com es fa això quan els parlamentaris europeus per l’essència de la seva feina han d’estar més a la Unió Europea que a Espanya? Però el fet d’abstenir-se en la votació d’investidura obliga ERC per mínima coherència a defensar aquest dictamen. Un embolic sense necessitat. ¿No hauria estat més lògic deslligar l’abstenció en la investidura de les resolucions judicials?
El PNB ha demostrat per la via dels fets que és compatible donar suport polític al govern del Sr. Sánchez i demanar transferències i concessions pendents. Per què no ho ha fet amb més raó encara ERC? Què ha guanyat no fent-ho, més enllà de facilitar la negociació al PSOE sense compensació? S’ha perdut una oportunitat. No s’han demanat transferències pendents de l’Estatut, per exemple, l’Agència Tributària compartida ni el traspàs de determinades infraestructures amb gran potencial per a la nostra economia i llargament reivindicades per la societat catalana: port, aeroport, Rodalies...
La legislatura és llarga i, per tant, hi haurà altres ocasions per negociar-ho. Caldria que es fes. No fer-ho seria malbaratar un capital polític que ara té ERC i, per tant, seria tan erroni com innecessari. La presència del PNB serà d’ajut per a ERC per negociar amb el PSOE compensacions i transferències. No hi ha pràctica més allunyada d’un fonamentalisme polític erm que exercir un pragmatisme intel·ligent i oportú, que no és en absolut incompatible amb la negociació política.
El que és rellevant del pacte polític és que, un cop acordat, sigui estable i que s’eviti el dubte permanent sobre l’estabilitat, especialment en l’aprovació dels pressupostos i de les lleis bàsiques: pensions, reforma laboral, llei mordassa, etc. Aquest és el repte del nou govern. La ratificació de l’acord de coalició entre el PSOE i Unides Podem abans de l’aprovació en el consell nacional d’ERC ha demostrat la importància relativa que es dona a ERC. No és bo per al govern ni per a ERC, que queda relegada a un segon pla inferior al dels dos partits de la coalició. Implica exposar-se al desgast polític del suport però aparèixer com una força subordinada i no essencial, quan, de fet, no ho és, perquè sense ERC el govern de coalició no seria viable. En política, la imatge és sovint quasi tan important com el contingut. Si no s’arribava a aquest acord l’alternativa era la inestabilitat política i una victòria de la dreta condicionada per l’extrema dreta.
Les conseqüències de col·laborar amb l’extrema dreta són històricament conegudes. Quan ha passat, els resultats han estat catastròfics per a la democràcia. El 1933 a Alemanya amb Hitler o el 1921 a Itàlia amb Mussolini, o el 1998 a Veneçuela amb el suport del president Caldera a Chávez. En els tres casos ha acabat en una dictadura.
A Bèlgica, el 1936 el Partit Catòlic de Van Zeeland va optar per governar amb socialistes i lliberals deixant el rexisme, feixista, de Léon Degrelle a l’oposició. A Finlàndia, el Partit Agrari va pactar amb els socialistes el 1929 per deixar el partit Lapua, d’extrema dreta, a l’oposició. O, a Àustria, el Partit del Poble (ÖVP) va deixar a l’oposició per les mateixes raons el Partit de la Llibertat (FPÖ), d’extrema dreta, el 2006. En els tres casos es va evitar l’arribada de partits d’extrema dreta al poder amb perill per a la democràcia.
El PP i Cs han fet governs regionals i municipals amb Vox i els efectes són ja visibles: voluntat d’aplicar inconstitucionalment l’article 155 de manera permanent a Catalunya, polítiques que neguen els efectes de la contaminació o proposen la segregació dels immigrants. L’efecte de Vox sobre els partits de dreta és inevitable i perniciós, el mal ja està fet. La conseqüència és clara: ERC l’ha encertat en el que és essencial, fer possible un govern progressista a Espanya que reduirà les desigualtats i resoldrà els assumptes pendents i urgents des de fa temps; i ha errat en el que és secundari, negociar ara compensacions per a Catalunya.
Per a JxCat, la situació no és fàcil. Va ser ERC la que va evitar l’octubre del 2017 la convocatòria d’eleccions per part del president Puigdemont i ara és qui dona suport a la formació d’un govern a Espanya. La política d’optar a objectius inabastables amb els recursos de què es disposa porta sempre al desastre. Va passar a Espanya el 1640 amb la independència de Flandes i la guerra amb França, i el 1898 amb la independència de Cuba i la guerra amb els EUA. Optar ara, amb el desequilibri de forces de Catalunya i Espanya, per desestabilitzar l’Estat està condemnat al fracàs. Si critiquem Espanya per aquests errors històrics, caldria ara no cometre els mateixos.
L’última notícia que la JEC inhabilita el president de la Generalitat i el Sr.Oriol Junqueras com a diputat europeu és un intent per fer inviable la investidura del president Sánchez. És discutible que la JEC tingui autoritat per fer-ho. La resposta no pot ser una altra que continuar amb el procés d’investidura i recórrer la resolució de la JEC. El desafiament és massa barroer per seguir el joc a qui el fa.