22/2: La via basca

És curiós. Fa uns anys s’acusava de basquitis l’independentisme català, admirat de la radicalitat basca. Ara els qui semblen tenir basquitis són els contraris a la independència de Catalunya, admirats per la moderació basca. I resulta que els bascos no han canviat tant. Personalment, soc un gran admirador del PNB, del seu arrelament i de la capacitat que té de jugar amb intel·ligència les seves cartes. Però la seva manera de jugar-les té a veure amb quines cartes té, les que li han donat una història no gens envejable –des de les guerres carlines a ETA, passant per l’abraçada de Vergara i pel franquisme–, l’economia i la demografia. Si no tens les seves cartes, no té sentit jugar com ells. Has de jugar segons les teves, de cartes. Espanya no acceptarà per a Catalunya coses que accepta per a Euskadi, com el concert, perquè Catalunya és més gran i pesa més. I hi ha més risc de contagi. I la imatge dels catalans és diferent. Basquitis? Cap ni una. Simpatia i admiració pels bascos, que van a la seva i tenen el seu joc. Però no té sentit dir que Catalunya ha d’emprendre la via basca –sigui la que sigui–, perquè no té les mateixes cartes ni les mateixes motxilles. Ni és clar que les dues vies vulguin (i puguin) anar al mateix lloc.