La via basca
En una carta conjunta difosa el 24 de desembre, Oriol Junqueras i Marta Rovira afirmen literalment que la construcció d’un nou estat en forma de república és “l’única manera” de poder ajudar de debò els ciutadans de Catalunya. Coneixent les enormes dificultats -externes i internes- amb què ha topat i sembla que seguirà topant la construcció d’un nou estat català en forma de república, potser és un bon moment per fer una petita reflexió sobre el punt de vista expressat pels dos líders republicans.
Si fem abstracció del cas català, sembla evident que a Europa hi ha altres maneres d’ajudar els ciutadans que no passen per la construcció d’un nou estat en forma de república. A un cert sector del sobiranisme català li agrada fer el recompte dels nous estats que han aparegut des de la caiguda del Mur i la desintegració de l’URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia, i sempre hi ha qui està disposat a invocar explícitament Montenegro, Kosovo o, últimament, Eslovènia. El que aquest sector passa una mica en silenci és la qualitat d’aquests nous estats. El darrer Democracy Index que publica The Economist no pot ser més clar en aquest respecte: no hi ha ni un sol d’aquests estats que sigui una “democràcia plena” (ni tan sols la digitalitzada Estònia), n’hi ha vuit que són democràcies “defectuoses”, vuit que són “règims híbrids” (democràcies autoritàries, en podríem dir) i encara n’hi ha cinc que figuren entre els estats directament autoritaris.
El que el sobiranisme no és amic de comptar, en canvi, són les nombroses comunitats polítiques no estatals que existeixen a Europa i ajuden els seus ciutadans d’una manera prou eficaç perquè no hagin d’apostar per la independència. En aquesta categoria entrarien els cantons suïssos, les regions belgues, els lands d’Alemanya i Àustria, però també regions autònomes de països no federals com el Tirol del Sud (Itàlia), les illes Åland (Finlàndia), Gal·les (Regne Unit) i, mentre no es demostri el contrari, Irlanda del Nord i Escòcia. Al Tirol del Sud, per exemple, hi va haver un moviment independentista que es va expressar amb alguna bomba i tot, però el diàleg, la negociació i el pacte van portar a un nou Estatut d’Autonomia als anys 70 del segle passat que va obrir una llarga etapa d’estabilitat i prosperitat. (Avui, amb molta diferència, el Tirol del Sud és la regió més rica d’Itàlia, més que la Llombardia o el Piemont.)
Entre aquestes regions autònomes reeixides n’hi ha una que ens cau molt a prop i no és altra que el País Basc. La lectura atenta de l’Euskobarometro publicat el darrer mes d’octubre ofereix resultats espectaculars. Per començar, les dades indiquen que si es tornés a celebrar el referèndum constitucional de 1978 el sí superaria el no. Pel que fa a la forma d’organització territorial de l’Estat, la majoria dels entrevistats oscil·len entre la fórmula autonòmica (36%) i un possible escenari federal (28%); la fórmula independentista només recull el 25% dels suports. En segon lloc, més de tres quartes parts dels entrevistats es mostren satisfets amb l’Estatut de Gernika i només un de cada cinc es declara insatisfet. Quan se’ls pregunta per possibles canvis respecte a l’estatus actual, un de cada cinc entrevistats no en demana cap, un terç proposa que es completin les transferències i una quarta part opta per una reforma i ampliació de l’autogovern. En el marc d’aquesta pregunta, només un de cada deu es pronuncia per la ruptura sobiranista. És curiós comprovar que gairebé tres quartes parts dels entrevistats manifesten tenir poc o cap interès pels debats sobre la reforma de l’Estatut que s’estan desenvolupant al Parlament basc. Sigui com sigui, en un hipotètic referèndum d’independència, el no superaria el sí per 7 punts. La pregunta de si en un Euskadi independent es viuria millor o pitjor dona un altre resultat interessant: només una quarta part pensa que es viuria millor; la resta es reparteixen entre els qui creuen que es viuria pitjor, que les coses no canviarien o els qui no saben què passaria.
Pensant en clau catalana, les dades de l’Euskobarometro suggereixen un camí. En comptes de sospirar per un momentum impossible o de tornar a la pantalla del referèndum acordat, potser ha arribat l’hora de canviar de xip i -sense renunciar a altres projectes polítics més a llarg termini- explorar seriosament la via basca com a alternativa més realista ara mateix per a ajudar els ciutadans d’aquest país, que com diuen Junqueras i Rovira “és el nostre principal objectiu”.
