El viatge d'Obama a Rio

i Jorge G. Castañeda
04/04/2011
4 min

Durant els cinc dies de la seva gira llatinoamericana, el president Obama ha tingut moltes dificultats per aconseguir que els països de la zona donessin suport a la intervenció a Líbia. El viatge ha deixat clar que, tot i que les relacions entre els EUA i Amèrica Llatina han millorat molt des de l'època de Bush, encara queda molt camí per recórrer.

Com era de preveure, Obama ha dit i ha fet el que calia. Segons l'antic líder de la guerrilla salvadorenca Joaquín Villalobos, el president nord-americà va fer un gest emblemàtic en anar a veure, a San Salvador, la tomba de l'arquebisbe Óscar Romero, un defensor dels drets humans assassinat el 1980 per forces paramilitars.

Al Brasil Obama va visitar una favela i va pronunciar un discurs al Teatre Municipal de Rio de Janeiro, i en totes dues ocasions va insistir que buscava un nou tipus de relacions amb Amèrica Llatina. Sobretot es va desfer en elogis als dos grans èxits de la zona: el Xile d'aquests últims vint anys i el Brasil dels temps recents. Obama va posar l'accent en les qüestions que tradicionalment agraden més els llatinoamericans: respecte mutu i un tracte igual entre el Nord i el Sud, i el compromís de reforçar la col·laboració contra el narcotràfic i d'assumir més responsabilitat sobre el consum de drogues als EUA.

Però Obama no va cedir en els temes més importants per a països com El Salvador (la reforma en matèria d'immigració) i el Brasil (el final de l'embargament de Cuba i la rebaixa dels aranzels nord-americans per a les importacions d'etanol). Ni va oferir tampoc unes mesures concretes per afavorir la integració econòmica, necessària per als països de la zona amb un destí econòmic lligat als Estats Units.

Ara com ara, l'únic programa substancial de l'administració Obama per a l'Amèrica Llatina és el suport a la guerra contra el narcotràfic declarada pel president de Mèxic, Felipe Calderón. Aquesta administració ha tingut la sort de néixer després de la guerra de Bush a l'Iraq; els llatinoamericans van agrair l'arribada d'Obama.

Però ara que el president nord-americà té les seves pròpies guerres –l'Afganistan i Líbia–, els llatinoamericans ja no estan tan contents. El Brasil, tot i atribuir-se la condició de potència mundial, s'ha negat a donar suport a la missió a Líbia i es va abstenir en la votació de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l'ONU, que donava cobertura jurídica per a una zona d'exclusió aèria i per atacar els radars i els sistemes antiaeris libis.

La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, no li va clavar cap sermó però, així que Obama se'n va anar, va demanar un alto el foc a Líbia. L'endemà el ministre brasiler d'Exteriors, Antonio Patriota, va evidenciar alguns dubtes sobre la intervenció: "La mort de civils a conseqüència d'una intervenció estrangera ens recorda l'Iraq del 2003". No és exactament la manera més agradable d'expressar-ho.

El president xilè, Sebastián Piñera, va donar suport a la intervenció a Líbia i al paper que hi ha tingut Obama, però el del Salvador, Mauricio Funes, no va dir ni mitja paraula. Mèxic va recórrer al seu tradicional doble llenguatge diplomàtic, en un intent de satisfer tothom sense satisfer ningú, malgrat que Obama, davant la insistència desconcertant i obsessiva de Calderón, acabava d'accedir a retirar l'ambaixador dels EUA a Mèxic, Carlos Pascual, que va dimitir el 20 de març, víctima de les opinions que manifestava en uns cables confidencials filtrats per Wikileaks.

Facin el que facin els EUA a Líbia, l'Amèrica Llatina ho criticarà i es negarà a donar-hi suport, malgrat que ho faci el president més liberal/progressista de fa dècades, malgrat que sigui per la millor de les causes (impedir que un dictador continuï metrallant i bombardejant els ciutadans del seu país) i malgrat que es tracti d'una solució multilateral que es basa en el respecte de les lleis internacionals.

El suport llatinoamericà no és indispensable però pot ser fonamental: si el Brasil no s'hagués abstingut en la votació de la resolució de l'ONU, no hauria calgut el vot afirmatiu de Sud-àfrica i la intervenció hauria pogut començar abans.

Pitjor encara: si van passant els dies i les setmanes i el president Muammar al-Gaddafi segueix al poder, el bloc afroasiàtic (la Xina i l'Índia també es van abstenir) insistirà cada vegada més un en alto el foc. S'afegiran al cor moltes veus llatinoamericanes, i no únicament els sospitosos habituals, com ara Hugo Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia, Daniel Ortega a Nicaragua i Fidel i Raúl Castro a Cuba. Llevat de Colòmbia, Xile i el Perú, és molt probable que la majoria de països llatinoamericans critiquin l'operació a Líbia i demanin negociacions, diàlegs, altos el foc i acords de tota mena.

I, si la situació s'allarga indefinidament, potser fins i tot tindran raó. Però aquesta no és la qüestió. Faci el que faci, si Obama no ofereix alguna cosa substanciosa a més dels seus discursos tan seductors i perfectes, no convencerà l'Amèrica Llatina que accepti el seu estatus de classe mitjana en el món actual: encara no forma part plenament del grup dels països rics, però ja no pertany als denominats països no alineats, pobres, antiimperialistes i en vies de desenvolupament. I encara que ho aconsegueixi, Washington tindrà problemes per trobar en aquesta zona amics en temps difícils. Valdrà la pena recordar-ho la pròxima vegada que un president viatgi a Rio.

stats