Viatges improcedents
Un dels grans avantatges que tenim avui respecte a fa algunes dècades és la facilitat per viatjar d’una punta a una altra del món. Agafes un avió i en poques hores et pots desplaçar on vulguis. Després, ja depenent del poder adquisitiu, viatjaràs de manera més còmoda i amb més o menys retards o no. Això facilita moltíssim la feina de molts empresaris i negocis, però també de molts usuaris que tenen l’opció de fer el turista i escapar-se un cap de setmana a alguna destinació preciosa, per exemple. El problema el trobem quan aquestes escapades les fan professionals d’elit que viuen del seu rendiment físic. I, tot i les facilitats i comoditats que els donen els avions d’avui, el canvi horari i el desplaçament produeixen un cansament extra segur.
I aquesta setmana n’hem tingut dos casos molt clars. Per un cantó el viatge de Griezmann als Estats Units a veure la NBA. Tothom té dret a fer el que vulgui en el seu dia de festa, però potser no és gaire políticament correcte canviar de continent hores d’abans d’un partit de Lliga. I encara més quan mires de trobar el millor rendiment al teu nou club. Un altre tema és que, a sobre, en facis ostentació a través de les xarxes socials. Però és que mentre el francès anava a Amèrica, Gareth Bale viatjava a Londres. D’acord, les distàncies són molt més curtes, però en el seu cas hi hem de sumar molts més agreujants. Bale és baixa per lesió i, per tant, viatja enmig del tractament. I, a més, fa ostentació de viure en una altra galàxia, explicant que no sap que Boris Johnson és el primer ministre britànic i reconeixent que el que més li interessa és el golf.
Estem parlant d’estrelles per les quals els respectius clubs han pagat molts milions d’euros. I que, actualment, tenen sous estratosfèrics amb molts zeros al darrere. I haurien de fer un esforç per entendre que també forma part de la seva professió i sou el comportament lluny dels terrenys de joc. Sobretot quan no són ni tan sols els millors de la plantilla.
Són només dos exemples d’un mal endèmic del futbol modern actual: el poder dels futbolistes. I encara més quan coincideixen amb entrenadors com Zidane i Valverde, que són dels conciliadors i de no intervenir gaire amb mà dura en el vestidor. Esclar que els primers que ho permeten són els mateixos clubs, que estan lligats de mans i peus per les seves estrelles i contractes.
Però, des del punt de vista de l’aficionat, agrairíem una mica més de complicitat i compromís amb el club. Crec que tampoc és demanar tant.