Viatjar enlloc: “Ciudadanos” al País Valencià
En l’estela de Podem, i com a variant dretana d’aquesta primera formació (“Un Podem de dretes”, com reclamava Josep Oliu, el president del Banc Sabadell), Ciutadans ha fet el salt irreversiblement. De ser la veu de l’anticatalanisme més o menys il·lustrat a Catalunya —un ferm baluard contra el procés independentista— han passat a convertir-se en la gran esperança blanca d’aquells que desitgen un PP sense PP, un canvi lampedusià que garantisca en tot l’Estat una política conservadora amb certs tints socialdemòcrates. “Centrisme”, en diuen, i podria pensar-se que Ciutadans és una mena de CDS. Però hi ha un detall que converteix la formació d’Albert Rivera en una criatura una mica més particular. Aquest detall és, òbviament, el seu exacerbat espanyolisme.
País Valencià a finals de juny, debat d’investidura de Ximo Puig (PSPV) com a nou president de la Generalitat. Intervé la líder de Ciudadanos (alerta: a València no són “Ciutadans”...), Carolina Punset. És la filla del divulgador i xòuman Eduard Punset, que va nàixer a Washington però viu de fa anys a la Marina (una de les comarques valencianes més nacionalistes). Carolina (ai, Carolina!) es marca una diatriba ferotge contra la llengua del país. Acusa els partidaris de la immersió lingüística en català de voler “tornar a l’aldea” i deixa clar que el seu partit serà un dic de contenció contra la progressiva hegemonia de Compromís, el soci de Puig en la Generalitat. De fet, Ciudadanos ja ha començat el procés per expulsar del partit una dotzena de regidors que, desoint el mandat de Barcelona, han pactat amb els nacionalistes valencians en diferents poblacions.
La intervenció de Carolina Punset no va passar desapercebuda. Les xarxes socials la van convertir en la riota pública. El còmic Xavi Castillo, que havia temut quedar-se sense faena després de la derrota i les dimissions de Rita Barberá o Alfonso Rus, hi ha localitzat un nou personatge impagable, una veta rica i profunda per al seu humor de broca grossa. “Aldeanos, os habla Carolina Punset...”, comença Castillo un dels seus nous vídeos, que ja fa riure mig país.
Què vol Punset, què pretén Ciudadanos? Al País Valencià, l’espanyolisme (sovint disfressat d’anticatalanisme) és fàcil de trobar, no cal cavar una gran rasa per fer-hi caure aquest elefant inocultable. Però ni tan sols el PP local, amb totes les seues deficiències democràtiques, s’havia atrevit a fer un discurs rabiosament espanyolista sense el concurs d’un cert color local. La “pàtria gran” sí, però també la “pàtria chica”. Ara Ciudadanos ho dinamita tot. Deixen clar que no volen saber res de cap idioma que no siga l’espanyol. No estan disposats a fer-hi cap concessió. De moment, almenys, perquè la realitat és molt dura i, si bé el País Valencià no és precisament un territori abertzale, la presència de la llengua i la cultura catalana és fonda i viva, part d’una forma de vida per a la qual els estirabots de Punset i companyia poden semblar fàcilment estratosfèrics.
També és legítim pensar que els d’Albert Rivera han crescut molt ràpid, i encara s’han d’adaptar a les noves circumstàncies. Però titllar Compromís d’independentistes ferotges sembla d’una immaduresa palmària. El País Valencià no és Catalunya i Compromís s’assembla més a Geroa Bai que a CiU o ERC —i no diguem Bildu o la CUP—. Quan Uxue Barkos, actual presidenta de Navarra, explica que ella pot ser abertzale però que té clar que Navarra no ho és, l’afirmació podria traslladar-se al cas valencià fàcilment. Per això llegir, com fa Punset, l’ascens de Compromís com l’avantsala de la independència valenciana és no saber res de política.
Potser als qui ens sentim valencianistes i simpatitzem amb la idea dels Països Catalans ja ens convé que hi haja gent com Carolina Punset. Mentre ella s’imagina a les escalinates del Capitoli nord-americà adreçant-se al món sencer, clamant contra l’aldea i els aldeans (i les seues llengües), nosaltres podrem anar fent. Fent polítiques concretes, per a persones concretes. Solucionant problemes reals, de gent real. I construint un País Valencià que va quedar interromput als anys 80, quan l’anticatalanisme local va guanyar la batalla i va imposar els seus furs.
Ara els antics anticatalanistes ja no van disfressats de “bons valencians”. Ara són directament “cosmopolites”, “ciutadans del món” (perdó: “ciudadanos del mundo”) i tot això. No aportaran res, però ens divertiran mentrestant amb les seues arengues buides i nèciament primàries.
